 |
| «Resurrecció», fotografia feta per Roser López Monsò |
La fe
El cos del vent, com el d'un amant; i
una pell jove i salvatge, violenta. Poema de paisatge: d'herba tendra i pins
alats que baten núvols. Notes de pluja, escric. Poema d'arma blanca i ferida de
llum a sotabosc. Em pregunto què és la fe. L'arrel d'un buit alat i d'un batec.
Estudiar ornitologia, aprendre a distingir els cants dels ocells, aprendre a
refilar. Embrancar-se en el disseny i construcció d'ales de ploma. Pretendre
aconseguir una perfecció; assimilar la percepció del buit, del cop de sang.
Ja no pertanyo
Ja no pertanyo al meu cos sinó al desfici de pètals i fulles; a la convicció del vent, a la lentitud de les arrels.
Hemorràgia
Les roselles han florit als llençols.
El verd m'ha pres l'alè i el vermell, la sang. Sento llavis, dents i mossegada;
i l'abandonament, com una taca sense batec que ha convertit els meus sentits en
fruits saborosos, madurs i salvatges. Un sabor dolç intens m'esclata a la boca
com un desig, com un silenci de parpelles alades i ulls badocs. Petits ciclops
irritats, presumits, em retornen mirades en vaivé, capricis; buidor i plenitud.
Vull ser terra...
Vull ser terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.
Con pájaros...
Con pájaros pegados en el rostro,
ahondarme como las piedras, y germinar en carne viva en el rastro de los
trinos; volar, y en mano cien veces renacer.
Manos. Se hunden en el cuerpo. Dedos.
Hurgan en los órganos. Se encoge el alma como un trapo de algodón; se arruga
hasta el frío azul, hasta el sin-aliento. El sin-aliento que evapora dolor de
fruta madura.
En las manos aún me quedan restos de
carne, pedacitos del cuello, de los hombros, de alguna parte de tu espalda, de
la cintura. Y quizás, también, un poquito de piel.
Quizás rozarte.
Rendirse. Quizás casi llorar, y a
tientas buscar en el viento la forma de hendirse; de hundirse un cuerpo en
otro cuerpo. Quizás se agolpa en un recodo de las sábanas. Quizás se agolpa
todo el cielo en el fondo de sus ojos. Su cuerpo, incierto, leve, urge
tormentas de otoño: ahogarse en la orilla de sus párpados. Mirarla. Y, de este
modo, preñarse de olvido. Soñar. Despertarse, aún, en el envés de un cielo
turbio y ceniciento. Salir a oscuras de uno mismo.
El llibre de la fe, Terrassa, 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada