dijous, 22 d’octubre de 2015

FRAGMENTS D'«EL LLIBRE DE LA FE», DE ROSER LÓPEZ MONSÒ (2011)


«Resurrecció», fotografia feta per Roser López Monsò


La fe

El cos del vent, com el d'un amant; i una pell jove i salvatge, violenta. Poema de paisatge: d'herba tendra i pins alats que baten núvols. Notes de pluja, escric. Poema d'arma blanca i ferida de llum a sotabosc. Em pregunto què és la fe. L'arrel d'un buit alat i d'un batec. Estudiar ornitologia, aprendre a distingir els cants dels ocells, aprendre a refilar. Embrancar-se en el disseny i construcció d'ales de ploma. Pretendre aconseguir una perfecció; assimilar la percepció del buit, del cop de sang.


Ja no pertanyo

Ja no pertanyo al meu cos sinó al desfici de pètals i fulles; a la convicció del vent, a la lentitud de les arrels.


Hemorràgia

Les roselles han florit als llençols. El verd m'ha pres l'alè i el vermell, la sang. Sento llavis, dents i mossegada; i l'abandonament, com una taca sense batec que ha convertit els meus sentits en fruits saborosos, madurs i salvatges. Un sabor dolç intens m'esclata a la boca com un desig, com un silenci de parpelles alades i ulls badocs. Petits ciclops irritats, presumits, em retornen mirades en vaivé, capricis; buidor i plenitud.


Vull ser terra...

Vull ser terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.


Con pájaros...

Con pájaros pegados en el rostro, ahondarme como las piedras, y germinar en carne viva en el rastro de los trinos; volar, y en mano cien veces renacer.
Manos. Se hunden en el cuerpo. Dedos. Hurgan en los órganos. Se encoge el alma como un trapo de algodón; se arruga hasta el frío azul, hasta el sin-aliento. El sin-aliento que evapora dolor de fruta madura.
En las manos aún me quedan restos de carne, pedacitos del cuello, de los hombros, de alguna parte de tu espalda, de la cintura. Y quizás, también, un poquito de piel.
Quizás rozarte.
Rendirse. Quizás casi llorar, y a tientas buscar en el viento la forma de hendirse; de hundirse un cuerpo en otro cuerpo. Quizás se agolpa en un recodo de las sábanas. Quizás se agolpa todo el cielo en el fondo de sus ojos. Su cuerpo, incierto, leve, urge tormentas de otoño: ahogarse en la orilla de sus párpados. Mirarla. Y, de este modo, preñarse de olvido. Soñar. Despertarse, aún, en el envés de un cielo turbio y ceniciento. Salir a oscuras de uno mismo.


El llibre de la fe, Terrassa, 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada