 |
| «Enyorança, enyorances», instal·lació de Roser López Monsò |
Bilingüe
Desaliento reiterado que
alimenta
y estremece, en mi, tu voz
y tu silencio,
y enmudece mis palabras;
espacios vacíos que
olvidamos
nos incumben y nos rompen,
acontecen y subyugan el
aliento,
tu boca, que nos une y nos
separa.
Vull ometre’t sota el pes
de la llum
però equivals a un vent:
milers
d’ocells que migren a
l’uníson.
Els arbres són
cal·ligrafies,
carícies complexes d’una
absència
somiada com les pàgines
d’escriure,
impossibles en blanc.
Destilar tu sangre: mi
tinta,
mi saliva, para inyectarla
en ojos sin patria de
paisajes.
Bescanviem els nostres
sexes
per un sol cos: pell i
polpa.
La certesa és una fruita
madura.
Tu cuerpo es tregua de
aguas
que añoran los límites
certeros.
Com una pedra sense el
somni
del camí que la reitera.
Desalojo. Alivio de un
cielo: lluvias
comprimidas, plomo de aves
moribundas
como pequeños corazones,
verbos
transitorios en frases sin
persona
como amarte tan despacio.
El desig, tan viu, com els
nervis
de les fulles; nues, mare
germana i filla dels
marges.
El paisatge és una
circumstància
si em desperto sense el
dia.
Creo en ti como en sus
pasos, el camino;
como la tierra, en los
zapatos.
L’absència em respon en nom
de la distància que podria
recórrer
amb les mans. Al teu cos
la condició de la carícia,
visible al tacte, és la
d’una imatge
als dits, de llum i d’aire.
Desnudas como árboles de
invierno,
sombría pesadumbre de
atardeceres:
a contraluz, clamor de
raíces y mensajes
de uñas y carne de
certezas. Mi deseo
es cóncavo en tus manos
vacías.
Ulls de dol. A cegues et
reconec,
l’herba acabada de segar
em recorda la nostra olor:
si ets terra, sóc arrels.
Hi ha paraules que enyoren
ser
pedres per enfonsar-se en
l’aigua.
Quiero recuperar los
albores
de otros días y el azar de
los pájaros
que rasgan tus ojos cuando
te alzas
para arañar las nubes.
Presiento
el vacío tras tus párpados,
mariposas;
parpadeas el hastío de las
tardes
sin cielo ni tormenta —aquello inalcanzable
es una línea horizontal—,
el verano
que se agota en mi cuerpo:
quiero
amarte más deprisa.
L’enyorança és la mateixa a
tot arreu,
dura i perfecta, tallada i
encaixada
mil vegades en un carrer
estret,vell;
com a les ombres diürnes,
la llum
que les projecta. Ometo el
pes del teu silenci
com una esperança violenta:
tots els llençols
moren quan ja no estan en
contacte amb la pell.
Y mi corazón, como un trapo
empapado de latidos,
reseco,
sin el color de la
violencia
ni el calor de haberte
comprendido
una vez más cual sueño,
y en su envés, tu
despertar.
La pàgina en blanc és el
pes mínim
i pensar en la soledat dels
hams:
les paraules. També són
espai
que voldria omplir amb les
mans.
1r premi poesia DONA MÉS DONA 2008
Lisboa i Terrassa, estiu de
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada