dissabte, 6 de maig de 2017

CAL·LIGRAFIA A TERRASSA AMB KEITH ADAMS


El cal·lígraf Keith Adams, que va oferir un curs de 7 sessions de Lettering Modernista a Amics de les Arts i Joventuts Musical de Terrassa, els mesos de febrer i març d'enguany, torna a la nostra ciutat amb motiu de la celebració de la Fira Modernista 2017.
Keith Adams a Amics de les arts i Joventuts Musicals [Fotografia de Rosa Carreras]
Keith Adams a Amics de les arts i Joventuts Musicals [Fotografia de Rosa Carreras]

Keith Adams (Swindon, Anglaterra, 1954). 
Professor de cal·ligrafia a Eina, [Universitat Autònoma de Barcelona], Elisava, [Universitat Pompeu Fabra], Escola d’Art de Terrassa, Escola d’Art d’Olot, La Massana, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Ars Antiqua. Ha realitzat cursos monogràfics a Anglaterra, Bèlgica, França, Espanya i els Estats Units d'Amèrica.
El 1997 va rebre el Premio Speciale del Comune di Cittadella, de la Mostra Internazionale di Calligrafia, Cittadella, Itàlia, pel seu manuscrit il·luminat El Llibre de les Bèsties, de Ramon Llull 

Fotografia propietat d'Ars Antiqua (igualada)

Els dies de 13 i 14 de maig, dissabte i diumenge, de les 10:00 a les 20:00h, a una carpa instal·lada a la Placeta de Saragossa es podrà veure  el seu treball en directe i adquirir punts de llibre i altres obres seves de petit format.
Fotografia propietat d'Ars Antiqua (igualada)
Fotografia propietat d'Ars Antiqua (igualada)
Fotografia propietat d'Ars Antiqua (igualada)
* * *
Durant la Fira Modernista, també podreu gaudir del treball dels pintors de la nostra entitat, que seran tots dos dies al Parc de Sant Jordi, al barri de Ca n'Aurell.


[Fotografia de Jaume Olivet]

[Fotografia de Jaume Olivet]

[Fotografia de Jaume Olivet]

[Fotografia de Jaume Olivet]



divendres, 7 d’octubre de 2016

ROSER LÓPEZ MONSÒ: «HISTÒRIES ÍNTIMES» (1998). LA SEVA PRIMERA EXPOSICIÓ.





HISTÒRIES ÍNTIMES



Capses de música

Capses de records, tresors o secrets


La capsa de música, a més de preservar un objecte tangible, immaterial o simbòlic, guarda una melodia.
I a l'obrir-la (obrim tant la melodia com la capsa) descobrim un secret.
És una capsa especial, vestida de romàntica decadència, de misteri; tot allò que preserva de la mirada aliena esdevé tresor doncs no és un simple estoig material sinó també musical.
I el tresor, als nostres ulls, profanat per la tafaneria i el desig, permet evocar una història íntima,
SECRETA.


Roser López Monsò


* * *



Obriu els secrets,

torneu-los a tancar, 

i doneu-los corda si s'escau.


* * *


L'ÚLTIM VIATGE


La capsa de l'últim viatge

Cauen les hores, lentes, feixugues, grises com el cel prenyat de pluja. A la parada de l'autobús la gent s'espera i fuig, de tant en tant algú alça l'esguard. En un racó, absent (invisible gairebé), seu una velleta vestida amb bata i calçada amb pantofles; a la falda sosté una caixeta, s'hi aferra amb mans serrades, talment taula de salvació de les restes d'un naufragi.
Un dels conductors de la línia 5 s'adona de la dona, de la seva presència descontextualitzada; ja fa molta estona que s'espera, gairebé tota la tarda. L'home es pregunta què hi fa allà, asseguda amb la capseta a la falda, vestida d'aquella manera.
Amb la mirada fixa i el pensament perdut la pobra anciana va desgranant el temps sense ni adonar-se'n, com si esgranés faves i pèsols per a un àpat multitudinari.
De sobte, com per obra d'un malefici, un parell de marrecs descarats li arrabassen la capsa i fugen corrents, joganers i enriolats. Ella triga a reaccionar però quan, inevitablement, constata la dimensió de l'incident, esclata en plors de criatura de pocs anys.
Entre els espectadors que esperen l'autobús improvisen un petit enrenou, els instants següents corren molt de pressa i de seguida arriba a la parada un home jove, esbufegant, amb la capsa de l'àvia.
El rostre de la dona s'il·lumina d'una estranya beatitud, les mans li tremolen i no troba, per més que les busca, paraules d'agraïment; els espectadors accidentals somriuen alleugerits, satisfets.
—Gràcies —aconsegueix dir, finalment, amb veu menuda i grata.
—Que espera algú? —li pregunta el jove heroi, artífex del final feliç.

—Sí —respon la velleta, lacònica. I adopta de nou la postura i actitud que ha mantingut, inalterable, durant tota la tarda.

I ja de nit, durant l'últim viatge, el conductor de la línia 5 que abans s'havia preguntat alguna cosa sobre aquella dona veu que encara és allà, asseguda, esperant. S'ha adormit aferrada a la caixeta.
El xofer baixa del cotxe i comprova, estupefacte, que no és la son qui s'ha endut la pobra vella. És morta.
Després, tot l'enrenou: la policia, l'ambulància, la família.

És tard. La nit espessa s'apodera del ritme dels vius, passa full del llibre del temps. Els carrers es van buidant; la calma, la trencarà sobtadament la pluja congriada, barrejant-se amb les hores de son, els somnis i els malsons.

I a la parada de l'autobús, a terra en un racó, ancorada en el temps i oblidada de tots, resta la capseta de l'àvia.



* * *

LA CAPSA DEL MAG

La capsa del mag

Fa molts anys.
Un estiu.
Un mag va arribar al poble.
A mi, com a tots els altres infants, em va entusiasmar la bona nova doncs no estàvem acostumats a rebre forasters, i menys d'aquell tipus tan poc comú.
Duia una capseta màgica.
Cada vespre, durant una setmana, va asseure's a la plaça voltat de quitxalla, i explicà històries fantàstiques de països llunyans que cap de nosaltres no havia somiat mai. Obria la capseta (que, a més, feia música) i en treia un objecte: l'anell d'un sultà poderosíssim, un mocador xop de llàgrimes de princesa, un mapa d!un tresor introbable, un bocí  d'ala de fada... Era increïble la de coses que hi cabien.
Aquella caixeta m'inquietava i a l'hora em fascinava. Per això una nit, quan el mag acabà la representació, m'hi vaig acostar, ofegat de timidesa, i li vaig preguntar si podia obrir-la. Pensava que s'hi negaria doncs era una eina massa valuosa, secreta.
Però em va dir que sí.
La vaig obrir...
I aleshores vaig saber que aquell home era un mag de veritat.
Me la va regalar. Em va costar acceptar-la, em feia por.
Però encara la conservo.
I en ella hi guardo les d'històries de la imaginació.




* * *

LA CAPSA DELS REMEIS


Collaret de cascavells

Remei per alleujar els mals del cor provocats per un amor dissortat

COLLARET DE CASCAVELLS
Ingredients:
Tants picarols com anys tingueu 
Cordillet

Elaboració:
Enfileu els picarols un per un. I un per un bategeu-los amb paraules que us portin bons records.
Un cop els tingueu enfilats, nueu els dos caps del cordill.

Ja us podeu penjar el collaret. Convé dur-lo uns quants dies seguits, fins que noteu els primers símptomes d'alleujament.



* * *

LA CLAU DEL CELLER


La capsa de la clau del celler

La pubilleta va entrar precipitadament al dormitori de la seva rebesàvia i s'esmunyí sota el llit, vell mastodont vestit d'arnes i colors esmorteïts pel pes dels anys. Però la institutriu va descobrir l'amagatall. Va entrar a l'encalç, amb passa ferma, i alçà les flassades d'una estrebada. Al fons va veure la nena.
Carlota! Surt immediatament! Si no surts ara mateix et tancaré al celler... La menuda, només sentir la paraula celler, va canviar de colors.
Que no em sents!?

No vulguis saber què s'hi amaga en la foscor del celler.

Finalment obeí.
La institutriu l'agafa, sense pietat, l'alçà d'una revolada i sense desaferrar-la l'empenyé fora de l'habitació.
Li estrenyia el braç amb una força tan desmesurada que la petita, instintivament, entre ganyota de dolor i ganyota de ràbia, li clavà una mossegada llarga i incisiva a la mà. La dona proferí un crit dolorós, agut com una ganivetada però, contra els pronòstics de la menuda, no la deixà anar sinó tot el contrari; no li va donar ni temps ni opció de forcejar i escapar-se: l'atenallà.
Al celler de dret! bramà la institutriu clamant venjança, arrossegant-la escales avall, cap a l'inframón de les tenebres.

Tres són els graons, i la resta és foscor il·limitada.

La nena arrencà un plor desesperat, sense solució.

La foscor no té una forma determinada, pot esdevenir qualsevol cosa prou horrible nascuda de la imaginació, i en la teva imaginació menuda hi caben tantes coses...

Era tan espaordidor el sentiment que l'oprimia, que la petita gairebé no podia caminar, es deixava portar, arrossegar. No podia creure's que aquella dona fos capaç de complir l'amenaça. Aleshores va adonar-se de la mossegada que li havia clavat a la mà, sagnava, i va comprendre que la bruixa compliria, cegada per la ràbia.
La situació, extrema, no diferia gaire d'altres situacions similars llegides o escoltades en contes de terror, només que era real i ella n'era la protagonista, i la institutriu el botxí, i al celler l'esperava el monstre. Només d'imaginar-s'ho ja va sentir unes mans de foscor que l'ofegaven.
En arribar al celler la institutriu s'aturà, d'una de les butxaques en va treure una clau i obrí la porta. Del forat pujà una bafarada d'humitat reclosa que a la menuda li semblà ferum de monstre. Moguda per l'instint més primari de tot ésser, va treure forces d'on no en tenia i aprofità un descuit mínim de la institutriu per deslliurar-se'n. Durant aquesta breu confusió li va fer caure la clau dels dits i, abans no tornés a agafar-la, la nena li ventà un forta empenta que la féu trontollar i precipitar-se graons avall, al fons del celler. La institutriu cridà, demanà auxili, però la menuda agafa la clau i tancà la porta, ràpidament. Era hora de dinar i havia de córrer a rentar-se, si no era a taula puntualíssima el pare la renyaria.

El celler era un soterrani abandonat. El senyor n'havia fet adequar un altre de més espaiós, i més proper a la cuina, doncs l'antic quedava en un dels indrets més profunds i amagats de la casa. I ara rarament algú hi entrava, ni tan sols s'hi acostava, doncs aquella part de l'edifici havia quedat en desús.

Les nenes petites guardem petits joiells i valuosos tresors de quincalla...



* * *

BLAU


La capsa del somni blau


Orfe de mar, terra endins,
guardo l'aroma d'un cos
a les mans, i al llavi clos,
la sal del blau i dels pins
el sucre.

A cau d'orella,
els secrets d'un cargol sord;
xarxes i petons a bord
d'una nau de fusta vella,

que per nom duu l'esborrany
d'un pensament i un viatge
de tornada: blau miratge, àncora i ferro, parany
del record.

                 Si fos bressol
d'aigua; roca clivellada,
vestida d'onada i de bromera...

Si fos vela (ala de vent),
tresor d'aigua o peix d'argent...

Tornaré de matinada
foll i assedegat d'amor,
malalt fervent per enyor,
golafre d'un cos de vesprada.

I em perdré, captiu del blau,
nàufrag vell de terra endins,
patró d'herbrats i camins,
orfe d'estel, platja i pau.

Aquesta era la cançó del somni d'un home, la guardava en una capsa imaginària:

EL SOMNI BLAU

Era un home de terra endins que no havia vist mai el mar, i que al veure! per primera vegada va enamorar-se'n. Com també va enamorar-se i estimà una dona que taral·lejava una cançó inoblidable.

Però el destí l'arrossegà de nou terra endins.

I ara somia la manera de tornar, mentre vagareja perdut en el blau del record. I en els seus malsons de matinada formula el futur com un acte de fe, fervorós, tot i saber que res del que desitja arribarà a complir-se.




* * *

SECRET


La capsa del secret


28 d'abril de 1925
DES DE LA CONTRADA SECRETA
DE L'AMOR INVERS

Estimada Júlia,

tinc tantes ganes que arribi l'estiu i plegades puguem comptar hores sense límit...
[...] Hem començat a alçar l'hivernacle. El pare ha contractat un jove aprenent d'arquitecte que pateix una profunda ansietat per impressionar femelles. L'ha buscat jovenet i ben plantat expressament, perquè no em relaciono prou amb persones de la meva edat (de l'altre sexe). La mare està preocupada i n'està fent un problema de dimensions extraordinàries.
Tots voldrien veure'm promesa. La inquietud s'està escampant per tota la família, l'està escampant la mare.
Els odio.
Si sabessis com els odio quan insisteixen en presentar-me pretendents ansiosos de complaure'm [...].
Si fossis aquí tot seria més planer.
T'ho havia dit que la idea de l'hivernacle se'm va acudir quan vas marxar? Quan vas pujar al cotxe i em vas fer adéu amb la mà...
Quan el cotxe va tombar el revolt vaig córrer a refugiar-me al jardí i aleshores el vaig veure, en la meva imaginació però detalladament davant dels meus ulls: una bella presó de vidre.

Un hivernacle on floreixin flors a recer del món, de la hostilitat i la incomprensió.

[...] Hi passo moltes tardes, imaginant, pensant. Imaginant-lo bastit del tot; pensant en totes dues, soles, estimant-nos,

             tancades en una presó tan bella.
                                                                       T'enyoro, 
                                                                        Berta






* * *

METAMORFOSI

La capsa amb un testimoni de la metamorfosi




Abans de desaparèixer del tot li va fer arribar una capsa i una carta. La capsa era una caixeta de música especial. Molt especial perquè a l'obrir-la (cosa que féu ràpidament) va sentir com l'embargava una sensació dolcíssima de benestar profund. 
La carta...

L'Ange-Gardien, 19 d'abril de 1998

Raquel estimada,
a hores d'ara et deus preguntar què significa tot això. Encuriosida? Espantada?

La capsa és (em costa expressar-ho així) una petita part del que sóc, d'allò que he esdevingut... La carta és un adéu (definitiu) en llenguatge humà i en termes terrenals.
És difícil d'entendre, de creure. Alguns fets (algunes sensacions) resulta impossible explicar-los amb paraules escrites, no existeixen paraules prou amples, prou fondes, per poder encabir-los.
Dilluns passat, dia de repòs obligatori recomanat pel metge, vaig llevar-me tard. Vaig despertar-me a mig mati; tenia ganes d'orinar, no podia aguantar-me més i vaig córrer cap al lavabo.

Però no vaig poder evacuar. Tot i tenir-ne ganes, una imperiosa necessitat, em va ser materialment impossible: em mancaven els atributs sexuals. I tot, al seu lloc, era pell fina, impúber, verge, sense cap orifici ni signe de brutícia impura.
Primer em va venir mareig, em va costar sobreposar-me. I em vaig passar tot el dia davant del mirall, contemplant-me.
Extraordinàriament, l'ensurt inicial va anar atenuant-se, lentament però de manera progressiva, i va deixar lloc a la tranquil•litat, a una mena de serenor estranya, irrefutable. I la serenor, quan ja en vaig estar ple a vessar, sadollat, va convertir-se en sensació de benestar; vaig començar a sentir-me diferent, fantàstic en certa manera.
La metamorfosi va prosseguir el seu curs. En hores successives vaig anar perdent tot tipus d'apetits, les necessitats fisiològiques i la capacitat de generar odi o sentir dolor. Vaig anar reduint sensacions i sentiments en cercles estrets, o millor dit, reconduint-los en una línia clara i pura, celestial. Després, tot jo vaig anar perdent consistència, fent-me d'un altre tipus de matèria més etèria i espiritual.
Fins a prendre, amb delit i entusiasme, consciència i cos d'àngel
I és per això que no puc ser al teu costat d'una manera humana, terrenal. Però puc veure't i crec que, amb una mica de paciència, em podràs sentir algun dia d'una manera o altra.
No et vull dir adéu.

T'estimo d'una manera nova, 
Marc



* * *


LA CAPSA DE LES LABORS D'AMOR



La capsa de les labors d'amor




Entrellaçant els fils dels nostres pensaments,
faig curta la distància que ens separa.

Tot i saber que ets lluny,
         Tan lluny que només amb el pensament puc haver-te.
et sento a cau d'orella taral·lejar vells records.
         Tan lluny com interminables són els camins del desig.
Rellegeixo paraules de poeta en cartes escrites al vent,
         Tan lluny que en la pluja et sento, amb regust de llunyania.
i segresto petons als núvols de cotó.
         Tan lluny que la promesa, dissolta en la terra,
                      nodreix arbres que arriben fins al cel.


* * *

LA CAPSA DELS SOMNIS DOLÇOS

La capsa del somnis dolços


M'acabo d'empassar un àngel, o millor dit, de menjar-me una galeta de pastisseria, quadrada, torrada, ensucrada, boníssima. I, de sobte, m'adono que el meu àngel no és amb mi, ha desaparegut.
Me l'he empassat i el sento com una cosa viva que se'm mou per dins...

Somio la noia dels meus somnis i només somiant trobo consol. I al despertar-me l'enyoro i desitjo tornar a les hores de son per poder retrobar-la...

Sóc en una banyera, en un balneari; submergida en una sensació dolcíssima, en una mena de substància semblant a la mel, o nèctar potser. Sento com tota jo m'omplo lentament d'aquest líquid espès, fins a quedar-ne saturada. I tot i semblar que m'ofego...

Sóc al llit, en una habitació on no he estat mai. Espero plaer, però tan sols el fet d'esperar ja em produeix un plaer immens. No sé ben bé què o a qui espero i em sembla que no ho arribaré a saber mai.
Però el fet de no saber-ho ja em resulta plaent...

Visc en una gàbia. La mestressa m'acaba de donar menjar, i s'ha deixat la portella oberta. Descuit fetal! 
Només he d'alçar el vol...

De la capsa dels somnis dolços



* * *





* * *

El 2 de juliol de 1998 Roser López Monsò inaugurava a la Casa Galèria de Terrassa la seva primera exposició: Històries íntimes, una combinació de caixes de música, objectes i textos literaris, que va significar un pas endavant en la seva recerca artística.

[La data d'inici que consta a la targeta d'invitació és errònia, l'exposició va ser oberta al públic entre el 2 i el 16 de juliol.]


* * *

Roser López Monsò [Arxiu Tobella - Montse Saludes]

Roser López Monsò [Arxiu Tobella - Montse Saludes]

Diari de Terrassa, 4 de juliol de 1998


El 9 Nou, 11 de juliol de 1998