«DECISIONS DE PARELLA», UNA NARRACIÓ DE ROSER LÓPEZ MONSÒ

Dues pàgines del llibre Desaliento de Roser López Monsò

HABITACIÓ 328

(Decisions de parella)

Fa uns cinc anys que són parella. Passaran el cap de setmana en aquesta ciutat; acaben d'arribar ara, a mitja tarda. Ha estat idea d'ell, del Pere. L'Anna no en tenia ganes. Només entrar a l'habitació, ell comença a despullar-la, vol fer l'amor. Però ella s'esmuny cap al bany. Està cansada. S'asseu al vàter, aspira, inspira, aspira, inspira, aspira... Compta fins a deu.

—Anna, què et passa?

—Que no, que no em trobo...

—Què tens?

—Res.

«No puc més. D'avui, o demà, no passa», es diu ella mateixa. Vol posar punt i final a la seva relació amb el pobre Pere, vol deixar-lo. Fa dies que hi pensa i encara no ho ha fet. «Aquest cap de setmana és tan adequat com qualsevol altre», encara que siguin en una ciutat bonica i romàntica, on la gent s'enamora encara que no en tingui ganes, on els enamorats passegen sota fanals de principi de segle, on els amants es retroben als parcs, on les parelles es reconcilien als cafès i restaurants, segons especifiquen els fulletons turístics de la localitat.

Al cap d'una estona de respiració controlada, l'Anna s'adona del silenci. No sent res de res, no sent el Pere i se n'estranya. «Que deu estar fent, que no el sento?», es pregunta; i la curiositat la fa sortir del lavabo. Obre la porta amb cautela; s'indigna: «no pot ser que hagi sortit sense dir-me res!».

El Pere dorm. És al llit, estirat de panxa enlaire; amb la boca entreoberta, ronca. L'Anna s'estira al seu costat procurant no despertar-lo, tot i que sap que només un enrenou monumental pertorbaria el seu son profund. S'incorpora, tota ella un sac de nervis; l'observa detingudament. Aquest darrer any s'ha engreixat. Ell s'entesta a negar-ho o, més ben dit, no ho vol reconèixer; no té per costum pesar-se regularment, controlar el pes; no ho ha fet mai ni pensa fer-ho. L'Anna està convençuda que amb aquesta actitud l'únic que pretén es portar-li la contrària. Es pregunta quants quilos deu haver guanyat el darrer any. Si visquessin junts, ella li prepararia una dieta a base d'amanides, i verdura i peix al vapor.

L'Anna s'alça, encara que tingués son endarrerida de dies no aconseguiria aclucar l'ull amb aquella ronquera, «des que s'ha engreixat ronca més fort», dedueix. Va cap al balcó, obre el finestral i surt a l'exterior. Plourà. Fa molts dies que no cau ni un gota i justament aquest cap de setmana que el Pere ha tingut la brillant idea de fer turisme urbà, plourà. Ja fa estona que els comerços han obert les portes i el carrer, a poc a poc, s'omple de gent que va amunt i avall o s'atura a mirar aparadors, gent que entra i surt dels portals o de les botigues. El balcó del davant és ple de roba estesa: calcetes, sostenidors i samarretes de molts colors; al del costat, un noi grassonet es pren un refresc, abstret en la roba interior de la veïna.

L'Anna es fixa en una parella que creua el carrer, porten un cotxet buit i caminen lentament, al ritme d'una nena menuda i bufona que sembla un nina. La petita avança insegura de la mà del pare i la mare i, tot d'un plegat, esclata. Plora i la mare s'ajup, i entre moixaines i paraules dolces intenta calmar-la. Però la nena continua plorant. La mare l'asseu al cotxet, i la petita mou els bracets i les cametes enèrgicament; mentre la dona busca el xumet, el pare intenta distreure-la, però no se'n surt, rep cops de puny i de peu. Finalment, la mare troba el xumet i li tapa la boqueta, però la nena l'escup, rabiosa. El pare la deslliga del cotxet i l'agafa a coll, li canta una cançó, li explica un conte, entra a la botiga més propera on venen ninos i li compra un peluix. Mentrestant, la mare entra a la farmàcia més propera i li compra un potito dels que sap que li agraden. I la nena continua plorant i xisclant salvatgement. L'Anna els enveja.

Quan el Pere es desperta, l'Anna no hi és. Li ha deixat un nota al coixí del costat: «He sortit a fer un volt, t'espero al restaurant a dos quarts de deu». Li costa deixondir-se, ha dormit una bona estona; unes quantes hores, de fet. «Ho necessitava», es justifica. Quan finalment aconsegueix veure l'hora que és, acaba de revifar-se del tot, a l'acte: són dos quarts menys cinc de deu. «Però si estava dormint, com he de saber que hem quedat a dos quarts de deu!?», es justifica. I no recorda haver quedat en res abans d'adormir-se.

Es dutxa i es vesteix corrents, però no aconsegueix ser al menjador abans de les deu. Aquesta vegada, però, no tem els retrets; sap que l'Anna no li ho tindrà en compte. La veu asseguda en un raconet, amb cara de pomes agres i un copa de vi negre, buida.

Li fa un petó, quatre moixaines, i ella es relaxa. Avui no l'angoixa res, el Pere, perquè sap que d'un moment a l'altre la farà feliç. Somriu per fora i per dins, com un nen. Demanen plats diferents i els comparteixen, com fan sempre i des del dia que van conèixer-se. Quan el Pere li ha dit el que havia triat, l'Anna ha estat a punt de recriminar-li l'excés calòric de les opcions però no ho ha fet. «Tant se val», ha pensat, «com que d'aquí a poc ja no estarem junts». Al llarg del sopar, al Pere li costa fer-la somriure, «està molesta perquè m'he adormit i he fet tard, però ja li passarà», pensa. Fins a les postres no pensa dir-li el que li vol dir i que la farà feliç.

Els porten un parell de gelats de gustos diferents i aleshores el Pere inicia un discurset, grandiloqüent:

—Anna, hem vingut a passar el cap de setmana en aquesta ciutat perquè ja fa molt de temps que estem junts, i... —Es palpa la butxaca dels pantalons i s'adona que s'ha deixat la capseta a l'habitació.

—I...?

—I confio que ens ho passarem molt bé —respon el Pere. S'ha col·lapsat. Necessita la capseta vermella, l'anell. Sense l'anell no li pot demanar que es casi amb ell. Bé, sí que podria fer-ho, però no s'hi veu amb cor. L'opció de compartir amb l'Anna la resta de la seva vida és la decisió més important que ha pres mai; li ha costat uns quants mesos de reflexió intensa, però està convençut d'haver escollit el camí encertat, als seus quaranta anys. Però necessita la capseta.

L'Anna sospira. No sap si li ve de gust sortir a fer una copa o anar-se'n a dormir. Ell la convenç per fer una passejada romàntica sota els fanals dels carrers i places, però just quan traspassen la porta comença a ploure a bots i barrals i han de tornar enrere. Pugen a l'habitació i fan l'amor. L'Anna es deixa portar. El sexe, amb ell, és una de les coses que més trobarà a faltar quan el deixi. Tot i que ara ja no és com al principi: el Pere ha perdut força i agilitat.

En acabat, ella tanca els ulls i fa veure que s'adorm. Ell s'alça tot d'una i comença a obrir calaixos i a revisar totes les butxaques, busca l'anell de compromís, no recorda on l'ha deixat. «Què punyetes deu estar fent?», es pregunta l'Anna. Finalment troba la capseta als peus del llit, li deu haver caigut de la butxaca en posar-se els pantalons. «L'he d'amagar en algun lloc on no el trobi», pensa. I entra al bany. El deixa darrere la tassa del vàter.

«I si li dic ara mateix?» es pregunta l'Anna. I per agafar embranzida pensa en els cinc anys que fa que surten junts i en la manca de decisió del Pere, que no ha estat capaç de demostrar-li, encara, el més mínim interès pel compromís, ja sigui formal o informal. Però l'Anna s'adorm de seguida. I el Pere s'estira al seu costat i l'abraça, la noia gairebé desapareix entre els seus quilos sobrers; sap que li agradarà la comèdia de l'anell, que ho trobarà romàntic, impropi d'ell, però encertat; per això ha decidit fer-ho d'aquesta manera, per fer-la contenta.

L'endemà es desperten d'hora, volen aprofitar el dia. Quan l'Anna descobreix que continua plovent, decideix adoptar una actitud positiva, no es vol quedar tot el dia tancada a l'hotel; per tant, expressa la seva intenció d'anar a fer el que han vingut a fer: turisme. Vol sortir a veure museus, monuments i restes arqueològiques; passejar per places i carrers, i anar a comprar souvenirs a les botigues típiques. El Pere s'atabala una mica, però no gosa contradir-la. No para de ploure.

Baixen i prenen un esmorzar copiós. L'Anna s'esgarrifa en veure el Pere devorar una quantitat força elevada de torrades amb mantega i melmelada.

—Tinc gana! —es justifica.

—No hauries de menjar tant —li recrimina. Però després pensa: «Tant se val, d'aquí a poc ja no estarem junts».

—Ho cremaré tot —argumenta, somrient—, ens espera un dia molt dur.

«I plujós», pensa, irònic. Quan s'ha llevat, li ha passat pel cap que podia donar-li l'anell mentre esmorzaven, però ha decidit fer-ho al vespre, quan tornin, «perquè serà més íntim, més romàntic».

Mentre el veu endrapar d'aquella manera, a l'Anna li venen ganes de dir-li que està gras i que el deixa, no perquè estigui gras sinó perquè és un immadur que tem comprometre's. Però no ho fa, no vol aigualir-li el dia ni aigualir-se'l a ella mateixa més del que està fent el temps. Un temps dolent per a tot, excepte per tancar-se a l'hotel i no sortir-ne en tot el dia.

Tornen al vespre, xops de dalt a baix, carregats de bosses. Esgotats. No els resten forces ni per baixar al restaurant i sopar. L'Anna cau al llit, destrossada. El Pere es tanca un moment al lavabo. Fa un riu i, quan ja ha acabat, agafa la capseta i en treu l'anell; se'l mira durant uns instants. No és cap cosa de l'altre món, però fa efecte i a ella li encantarà. Sent que l'Anna el crida.

I, no sap ben bé com, l'anell se li escapa dels dits i li cau dins del vàter. S'esglaia. L'Anna insisteix. I el Pere es debat entre enfonsar ràpidament la mà en la barreja d'aigua i el seu pipí, i rescatar l'anell, o córrer a veure què vol l'Anna. Opta per socórrer la seva parella.

L'Anna es baralla amb el comandament del televisor. El Pere li pren de les mans, segurament se li han acabat les piles. «Baixaré a recepció a demanar-ne», pensa.

I mentre pensa això sent la descàrrega d'aigua. L'Anna ha entrat al bany i, en adonar-se que ell no havia premut el botó, després d'orinar, s'ha indignat. Era un mal costum que tenia i que des del dia que es van conèixer ella havia intentat canviar, li ho havia recriminat mil i una vegada.

I ell s'imagina l'anell, ofegant-se, endut pel corrent; viatjant per les aigües fecals d'aquella ciutat romàntica, on la gent s'enamora encara que no en tingui ganes, on els enamorats passegen sota els fanals de principi de segle, on els amants es retroben als parcs, on les parelles es reconcilien als cafès i restaurants, segons especifiquen els fulletons turístics de la localitat.

L'Anna surt del bany decidida a engegar-lo a dida, i dir-li: «No puc més, Pere, no puc més, deixem-ho. Fins aquí hem arribat, i ara cadascú ha de fer el seu camí. Segur que trobaràs una bona noia que t'entengui i...». Però el veu assegut al llit, plorant com un nen petit i això la desconcerta.

—Què et passa Pere? —li demana.

I ell repeteix:

—No ho sé, no ho sé, no ho sé. —Se sent estúpid, i si li diu la veritat encara se sentirà pitjor. Per tant, calla i somica durant una bona estona. L'Anna l'abraça. «No el puc deixar d'aquesta manera», pensa, «ja ho faré un altre dia», i el petoneja suaument. I el Pere, a poc a poc es calma i pensa que no li pot demanar que es casi amb ell d'aquella manera i pensa: «Ja ho faré un altre dia».

I tots dos, sense desenllaçar-se, s'estiren. Estan tan cansats que s'adormen de seguida.

Roser López Monsò

19 d'octubre de 2010