dilluns, 17 de setembre del 2018

PARAULES D'ADELA FARRÉ EN LA INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA




A toc de pito: la Terrassa tèxtil d’en Jacint Morera

Em demanen unes paraules, i l’amic Jordi Fernàndez ha tingut la gentilesa d’anunciar-ho, com si el que jo us vinc a explicar fos important, però no ho és gaire. Si de cas, unes reflexions ben intencionades amarades de l’admiració que sento per Jacint Morera en totes les seves facetes artístiques, que eren moltes: pintor excel·lent, dibuixant de fina sensibilitat, caricaturista de singular perspicàcia i impagable sentit de l’humor, i diletant home de lletres, que sempre cobria amb una pàtina d’ironia la tendresa dels sentiments.

No és aquesta una exposició d’aniversari: fa 64 anys que es va publicar el llibre original,  A toc de pito i altres coses, i 19 anys que se’n va fer la reedició, per celebrar que s’instal·lés a Terrassa un centre de suport de la UOC. No complim, doncs, amb cap més obligació més que la de recordar i reconèixer el talent d’en Morera i gaudir d’una feina que jo m’atreviria a definir com “arqueològica”.

Aquesta setmana els diaris han anat plens de la crisi de Lehman and Brothers, de la qual es compleixen 10 anys, i que va suposar una sotragada financera que segons molts ha canviat el món. Us preguntareu per què ho esmento aquí. Doncs ho faig per recordar que els mitjans ens han acostumat a aquesta mena de cataclismes successius, que sembla que ho canvien tot, però que només són un salt més en aquest corrent desbocat en què s’ha convertit el món, en aquest vida líquida que ens va explicar Zigmunt Bauman.

Perquè, en realitat, el món va començar a córrer fa un parell de segles, quan es va estendre l’ús del vapor com a força motriu de vaixells, de locomotores i del que avui ens ocupa, els telers.

L’activitat tèxtil, que pràcticament no havia canviat gens des del segle XII fins al XVIII, es va transformar en indústria quan el vapor va permetre convertir el taller en fàbrica, quan va convertir l’artesà en obrer, quan va permetre l’acumulació de capital i que les fàbriques creixessin, i que atraguessin milers d’homes i dones, que van canviar el camp per la ciutat i el cant del gall pel toc de pito de què parla Jacint Morera.

Però la vida s’havia accelerat tant, que aquell món que va néixer tot nou a finals del segle XIX, que va fer de Terrassa una de les ciutats més pròsperes del país, amb desenes de vapors i fàbriques de tints i de filats —un món farcit de màquines que va fascinar artistes com Marinetti, Boccioni, Balla, o Carrà, epígons del Futurisme—, a mitjans del segle XX començava ja a esberlar-se.

Com si intuïssin la crisi que vindria al cap de pocs anys, Jacint Morera i el seu amic, l’impressor Joan Morral, van pensar en fer aquest llibre: un recull de frases que són metàfores de la vida amb el llenguatge propi dels treballadors del tèxtil, que Morera il·lustra amb gràcia, aconseguint la màxima expressió amb el mínim de recursos, en un encertada síntesi de la geometria dels triangles que s’apoderava llavors de la seva pintura i la línia escarida i ràpida del ninotaire.

El més curiós és que moltes d’aquestes “metàfores” s’han tornat avui quasi incomprensibles, i pot ser que més d’una persona, sobretot si ha nascut ens els darrers 40 anys, hagi d’anar al diccionari per saber què eren unes devaneres, què vol dir abatanar o què coi era el centener. I ja us aviso que algunes d’aquestes paraules no les trobareu fàcilment.[1]

Algunes expressions recollides per Morera han tingut més èxit que d’altres. Molts hem sentit dir que aquest o aquell anaven a toc de pito, però no sé si qui emprava l’expressió ho associava a les sirenes de les fàbriques: jo he de confessar que, de joveneta, l’expressió em feia pensar en els àrbitres de futbol. Però és que de nena era molt badoca!

Personalment, havia sentit dir sovint aquí als Amics que “van tots els telers”. Això passava en temps pretèrits, quan a la nostra sala d’actes n’hi havien arrabassat un tros per fer-hi el cau de l’Ascociación de Ex-combatientes. De la guerra no sé si en parlaven, però a la garrafina hi jugaven cada tarda, mentre la Lourdes els servia cafè, copa i puro. I també hem sentit dir per aquí que “desbarra” en lloc de desafina, que era el que en Màrius Samarra m’explicava que feien cada nit Els Ximples amb el seu Tango desbarrat.

“Té mala tela al teler” es diu menys sovint que “té mala peça al teler”, que si busqueu a Google us explicaran que és una expressió que Josep Pla va emprar en diversos llocs d’El quadern gris. I, reconeixem-ho, amb l’arribada de les fibres sintètiques, una expressió com “és tot estam” no podia sobreviure, però si hagués fet camí, ara ens miraríem aquesta frase amb aprensió, titllant-la de sexista i políticament incorrecta (tot i que jo trobo que els escau a alguns homes de bon veure). En la mateixa línia, no li veig cap futur a “la passen per la barra”. I a “ha tret el tros” li falta la sensibilitat ensucrada i embafadora amb què parlem avui en dia de les coses de la maternitat.

Però no us vull donar més la tabarra. No vull que digueu de mi que no “estic prou ben collada”. Només em queda fer-vos notar que el Cinto va tenir la gràcia de recollir les paraules en el seu paisatge, una Terrassa, la dels anys 50, que ja no existeix, i que l’artista sintetitza meravellosament en aquesta evocació del Passeig i els seus entorns amb la qual il·lustra l’expressió A toc de pito. Allà veiem el vell “Monumento a los Caídos” i l’Escola Industrial, l’Hospital de Sant Llàtzer i el Vapor Sala, la Mútua, el Castell-Cartoixa, Cal Guardiola, Cal Noguera, La Farinera, Laniseda, l’Electra (AEG) i la vella masia de Can Palet.

Però, a més, en d’altres dibuixos, Morera deixa testimoni de racons singulars, alguns desapareguts, com la vella Estació dels Catalans, amb les tartanes que recollien els viatgers a primers de segle; el Grup Escolar Torrella, joia modernista situada a la Rambla que ens va arrabassar l’especulació; o el Mercat de la Independència...

En definitiva, una oportunitat per redescobrir una Terrassa que ja no hi és, però que ens ha fet com som.

Adela Farré





[1]Devaneres, per exemple, és una paraula manllevada del castellà [devanera], la forma correcta de la qual en català seria bobinadora, tot i que existeix el verb debanar [anar prenent i enrotllant un fil d’una madeixa per formar un cabdell o omplir un rodet], això sí, escrit amb bCentener té diversos significats; aquí es refereix un fil resistent generalment retort, emprat en l’aspiatge per tal de conservar l’encreuat del fil en les madeixes, lligar-hi els dos caps i facilitar-ne el debanat posterior evitant que s’embulli [Enciclopèdia Catalana]. Hi ha paraules, com enfonar, que no apareixen a cap diccionari i que tenen un significar ambigu en la descripció que en fa Morera.

dilluns, 3 de setembre del 2018

EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA





EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA



Dissabte 15 de setembre, a les 19:00h


Inauguració d'«A toc de pito i altres coses», 
exposició de record i homenatge a Jacint Morera,
presentada amb un parlament d'Adela Farré.


Del dissabte 15 fins 
al divendres 28 de setembre de 2018

Totes les tardes de dilluns a divendres de 17:00 a 20:00h.

Matins de dimarts, dimecres i dijous de 09:00h a 13:00h.

«A toc de pito i altres coses», 
exposició de record i homenatge a Jacint Morera.


Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa


* * *

JACINT MORERA

Jacint Morera (Terrassa, 1915 - Calonge, 1989) és un destacat pintor, caricaturista, muralista, escultor i activista cultural terrassenc.

Entre 1934 i 1936, publica dibuixos i caricatures al periòdic local El Dia i el 1935 exposa algunes d'aquestes obres a l'Associació Catalanista de Terrassa.

Els anys 1940 i 1942 presenta dues exposicions, també de dibuixos i caricatures, a Amics de les Arts, entitat amb la qual sempre va mantenir una estreta relació, des que es va fer soci el 1935, i on al llarg dels anys exposa de manera regular. També formarà part de la seva Penya dels Ximples, la colla que dotava d'un cert esperit transgressor a l'entitat.

L'aprenentatge de la pintura a l'oli el fa sota el mestratge de Tomàs Viver i és a partir de 1944 quan es professionalitza com a artista plàstic. Alguns dels seus primers treballs són murals d'inspiració noucentista en cases particulars i al Convent dels Carmelitans de Terrassa.

Des de finals de la dècada de 1940 i fins a mitjan de la de 1960, escriu sobre arts plàstiques a la premsa local i realitza diverses conferències: «Humorismo y caricatura» (1947), «A on va la pintura» (1948), «Elogio del arte abstracto» (1949), «Aproximació a l'art actual» (1960) i «Problemàtica de l'art actual» (1963).

El 1948 participa en el primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes juntament amb Modest Cuixart, Maria Girona, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé, Ramon Rogent, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre, Francesc Todó, Pere Tort i Antoni Tàpies. També participarà en anys posteriors als Salons de Maig i als Ciclos Experimentales de Arte Nuevo.

El 1954 publica, amb text i il·lustracions de la seva autoria, el llibre A toc de pito i altres coses, inspirat en el lèxic del món tèxtil terrassenc; i el 1981, Ramon Cortès i el seu entorn, de caire memorialístic.

El 1958 guanya la Biennal de Pintura - Ciutat de Terrassa amb l'obra L'Odissea. El 1975 rep el Premi de la Crítica Juan Cortés i el 1977 la Medalla d'Or Théodore Rousseau, ambdós guardons obtinguts a Palamós.
El 1977 participa amb una obra a la mostra Cent anys de pintura catalana a Madrid.

Durant els seus 50 anys de trajectòria, la seva obra es manifesta amb tècniques variades (tremp, pastel, oli, dibuix, il·lustració, collage...) i en gèneres diversos (retrat, natura morta, paisatge, pintura religiosa...); i es pot dividir en diferents períodes: neonoucentisme, neocubisme, surrealisme, informalisme, paisatgisme colorista, minimalisme i constructivisme; diferents... però sempre caracteritzats per uns trets comuns a totes les seves creacions: el desig d'experimentació i l'afany de virtuosisme. 

Jordi F.