«APUNTS PER A UNA TEORIA DEL DESIG», ROSER LÓPEZ MONSÒ

Apunts per a una teoria del desig (1)

L'acariciava gairebé sense fregar la seva pell, temorós de la reacció que podia provocar-li; l'aire vibrava al seu entorn. Thomas pensava en la musicalitat de la seva acció, intentava trobar alguna paraula lligada a la natura que li permetés descriure el que sentia mentre desplaçava lentament els dits per damunt d'aquella superfície pàl·lida, suau i pigada, que durant tants mesos havia cobejat. Li resultava impossible definir aquell plaer. 

El ventijol amansia brins d'herba i tiges primíssimes; i Eva, com l'airet, també passava les mans per damunt d'aquell fragment de natura ondejant, com si volgués atrapar una carícia invisible.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (2)

Al cap d'una estona eterna, incandescent, la voluntat d'en Thomas va deixar d'obeir el raciocini. S'entretenia a l'espatlla d'Eva; els seus dits ensopegaven una vegada i una altra amb el tirant del vestit de la noia. Aquella tira estreta de ras de seda negra, lluent i suau com el trosset d'una altra pell, li impedia accedir al seu cos; i al mateix temps connectava el seu sexe amb el d'ella, amb una imatge d'ella nua, jove, vibrant.

Havia quedat atrapat en aquell retall d'un parell de centímetres d'amplada i pretenia desplaçar-lo cap avall, fer-lo lliscar sense que ella se n'adonés. Però Eva, en sentir aquella estrebada mínima però amplificada pel desig, va alçar-se d'una revolada i arrencà a córrer camp enllà, cap al corriol que menava a la casa. Thomas va trigar a reaccionar. Va quedar-se quiet uns instants, se sentia com si se li hagués escapat un ocell petit de les mans.

Quan alçà els ulls i es disposà a seguir-la, va veure que desapareixia caminet enllà. Va veure un fragment d'aire ennuvolat que volava. Ella s'allunyava de pressa com un pedaç de boira esquinçat. Thomas va resseguir les seves passes lleugeres, però s'aturà al marge del camí perquè descobrí un pedaç de tul enganxat als esbarzers.

Un fragment del tul que amplificava la faldilla i projectava el vol d'aquell vestit magnífic, que tot ell era una festa, que Eva s'havia posat per jugar a seduir-lo. Va agafar el retall de tela, va olorar-lo. Potser feia olor d'herba, però Thomas intentava identificar-hi l'aroma de la noia. Va portar-se'l als llavis, gairebé va besar-lo i se'l guardà a la butxaca.

Thomas ignorava conservaria aquell fragment de tul durant molts anys, que aquella relíquia esdevindria l'únic que tindria d'Eva.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (3)

Va córrer cap a la seva habitació i s'hi tancà amb clau durant una bona estona. La finestra era oberta, una brisa suau que feia onejar les cortines i refrescava el dormitori. També era refrescant la fragància que pujava del jardí. L'àvia estava regant mentre cantussejava una cançó de jovenesa sobre amants desventurats. L'olor de la terra humida es mesclava amb l'aroma melada de les flors primerenques.

Somreia. Darrerament en Thomas ocupava molts dels seus pensaments. Va començar a despullar-se. No sabia si n'estava enamorada però el noi li agradava i sovint fantasiejava sobre un possible encontre sexual amb ell. Però tenia por, i els seus desitjos sempre acabaven desembocant en somnis a ulls desperts.

Després de forçar unes quantes postures, aconseguí fer baixar la cremallera del vestit que li partia l'esquena en dues meitats: un fruit blanc i tendre (ametlla, glop d'aigua). Aquest era un pensament propi d'en Thomas, que vivia en un estat semi poètic permanent.

Sacsejà els malucs i el vestit va acabar de lliscar cos avall, com una clofolla resseca i deforme; el llençà damunt del llit i tot seguit va desfer-se de les calces. Nua, es plantà davant del mirall, ocult darrera la porta de l'armari.

Li agradava el seu cos, contemplar-lo li produïa un plaer suau, fruit de la possibilitat, de la imaginació. Suau com les blancors rosades, les corbes, les pigues, els mugrons erectes, la taca fosca al pubis. La frescor perfumada li provocà una esgarrifança i va abraçar-se.

I quan tot just anava a dirigir-se cap a la finestra, per tancar-la, va adonar-se de la ferida a la cuixa. Era una esgarrapada d'esbarzer. Va passar-hi el dit pel damunt. Era subtil. Va pensar en ell. Si hagués estat allà li hagués demanat: llepa'm. Llepa'm la ferida. I ell ho hagués fet com un gos en zel, devorat pel desig. S'hagués ajupit i hagués passat la llengua per aquella línia vermella una vegada i una altra.

Eva tancà els ulls i va sentir que la subjectava pels malucs mentre conduïa àvidament els seus llavis de la ferida al sexe.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (4)

Thomas sortia a passejar pels camps al capvespre, gairebé cada dia, des que el sol començava a precipitar-se darrera els tossals, i fins que la llum acabava de diluir-se en la penombra. No podia deixar de pensar en Eva; aviat tornaria, com cada any, per passar l’estiu a casa dels avis. Thomas associava la seva vinguda a la dilatació dels dies i a l’exuberància dels camps; contemplava les extensions conreades i la recordava. Aquelles terres domesticades que canviaven de color diverses vagades a l’any eren Eva, eren el seu cos.

Els camps estan sotmesos al canvi, a l’ordre cíclic superior que governa el pas del temps, el mateix ordre que regeix el vaivé dels records (del verd al daurat, i després al no-res, a la solitud). Thomas pensava que el cos d’Eva també canviaria, que el pas del temps se n’apoderaria. Però, malgrat l’inevitable, ella sempre tornaria una vegada i una altra a la seva ment, com aquells camps, a un moment puntual de bellesa extrema, del verd fresc i transparent al daurat càlid i suau. El cos d’Eva sempre seria un instant, un moment precís i preciós, un vaivé.

La primera vegada que Thomas va veure-la, quedà atrapat en la seva nuesa. Eva estava banyant-se a la bassa de la font i, en sorprendre-la, el noi va córrer a amagar-se darrera d’una paret d’esbarzers. Va contemplar com la noia sortia de l’aigua i la calor sufocant l’embolcallava com una tovallola de foc. Va vestir-se ràpidament, bo i xopa; és posà els shorts, la camisa nuada a la cintura, les wambes, i enfilà el camí dels camps cap a casa dels avis.

Thomas havia pensat en capbussar-se a la bassa, en ofegar-s’hi fins hi tot, perquè la calor d’aquella tarda era insuportable, però no va poder evitar tornar enrere i seguir la noia. Va esperar-se uns instants i començà a caminar uns quants metres darrera d’ella. Hagués pogut encalçar-la però s’estimava més observar-la de lluny estant.

Eva era un animal feréstec, fugisser, bellíssim.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (5)

Thomas deambulava pels conreus, prenia camins que retallaven els camps de cereals i farratge, i menaven a les cases pairals disperses; enfilava corriols que s’endinsaven als ombradius humits fins a les fonts amagades. Murs perfumats de ginesta florida s’alçaven arreu, d’un groc intens, i ell s’embriagava d’aquella aroma lluminosa i melada.

Tenia aquella fragància evocadora ancorada a la memòria i li disparava ràfegues d’imatges velles: un ram fulgurant i un gerro de vidre blau, un tapet blanc amb puntes, la taula del menjador al costat de la finestra, l’horitzó dels camps; els dies càlids, lassos. Aquests records d’infantesa eren intensos i bells, com aquelles flors efímeres, i també el portaven a pensar en Eva, a desitjar-la. Senzillament, passava d’una idea bella a una altra d’igualment meravellosa.

Thomas sempre havia pensat que els seus pares no s’estimaven, recordava el seu progenitor com un personatge absent, una presència ”en off” d’una obra de teatre. Sempre era de viatge, tenia negocis escampats per tot arreu i, evidentment, un nombre força elevat d’amants. La mare l’excusava i, fins i tot, n’havia lloat algunes virtuts en més d’una ocasió. Thomas, això, no ho entenia.

Louisa, la mare, era una dona alta i esvelta, atractiva, i tenia molt de caràcter. Havia obert un obrador i feia melmelades que venia a les botigues de la contrada. Aquesta activitat, al cap de pocs anys, esdevingué un negoci pròsper: una petita factoria que acabà regentant la seva neboda Elisabeth (Thomas se l’estimava com una germana, tenia deu anys més que ell i en moltes ocasions exercia de segona mare). Malgrat la seva situació conjugal, Louisa semblava feliç i, això, el seu fill tampoc ho acabava d’entendre.

El pare visitava Thomas esporàdicament, fins que un bon dia va deixar de fer-ho. La mare li explicà que havia mort a causa d’un accident (no va especificar mai el tipus d’accident, però anys després el noi descobriria que havia caigut d’una escala al jardí, quan intentava fer baixar un gat d’un arbre). El dia del sepeli va conèixer els seus germanastres: un parell de marrecs idèntics, infants encara, molt sorollosos i blancs com la seva mare, una pèl-roja voluptuosa que l’home havia conegut voltant pel món.

Malgrat tot, el passat familiar que Thomas tenia present en aquells moments era el que havia aflorat durant les llargues converses mantingudes amb  la seva mare malalta, uns mesos abans que morís. Thomas s’asseia al seu costat, i Louisa del llit estant anava desgranant passatges de la infantesa del seu fill. Ell s’imaginava que aquells anys tendres eren una magrana. N’assaboria cada llavor sucosa molt lentament, intentant recordar-se a si mateix per tornar a reviure els fets i les sensacions que l’unien a la seva mare.

El granet, o record, de la ginesta era un episodi destacat que s’havia perpetuat al llarg del temps. Cada any, des que era petit, la mare enviava Thomas a buscar un ram de ginesta florida. I quan es marcia i les flors queien i s’assecaven damunt del tapet, la dona l’enviava a buscar-ne un altre, i així fins que la floració arribava a la fi, i el color groc desapareixia del paisatge.

Un d’aquells dies de la magrana -en plena època de floració de la ginesta- mentre repescaven el passat, Louisa va preguntar al seu fill si ja havia anat a buscar el ram. Thomas ho havia fet sense que ella li ho demanés, era un hàbit que, amb els anys, el noi havia consolidat.

-Puja’l, deixa’l aquí al damunt-, va demanar-li assenyalant la tauleta de nit, -vull sentir l’aroma de les flors.

Thomas va anar a buscar el gerro i el deixà sobre el moblet, al costat del rellotge despertador i un llibre de poemes de Wallace Baker. Ambdós van fer silenci i ell va observar que la mare s’empassava la fragància de la ginesta com si  begués un glop d’algun licor embriagador, tancava els ulls i sospirava.

-La primera vagada que vam estimar-nos de debò, el teu pare i jo, va ser un capvespre en aquests camps, al marge del camí sota les ginesteres, -xiuxiuejà Louisa.

Va ser la primera vagada, i la darrera, que els pares d’en Thomas havien fet l’amor; ell n’era el resultat. Ja feia anys que festejaven però fins aquell moment no havien pogut, o no havien gosat, culminar les seves passions. Després van casar-se a corre cuita, però el marit va haver de marxar a Mèxic per resoldre uns assumptes familiars; s’hi va estar un any molt llarg. Quan va tornar, en Thomas ja era al món, però l’home ja no sentia el mateix per la seva mare, s’havia enamorat d’una altra dona.

La ginesta era el record d’una passió culminada, però també d’un final. Thomas no entenia quin sentit tenia rememorar aquell acte any rere any.

Louisa deia que havia sigut molt feliç. Quan sentia l’aroma de la ginesta li sobrevenia aquella sensació intensa de desig acumulat esclatant sota les flors. Aquella fragància i aquell color eren el desig que havia explotat un capvespre feia molts anys; i continuava esclatant, any rere any, en la seva memòria com un dolç present.

Thomas va preguntar-li si, malgrat el desengany, havia segut feliç al llarg de la seva vida. Però ella ja s’havia adormit, bressolant-se en aquell record, embriagada, amb un somriure als llavis i una vermellor jovenívola a les galtes.

Va morir al cap d’un parell de mesos, tenia 53 anys. A l’enterrament hi va assistir moltíssima gent, tot el poble i un bon nombre de forasters. Un cop a casa, cansat, Thomas va refugiar-se en la penombra. Assegut al menjador, recolzat a taula i amb la mirada ancorada als camps que començaven a tenyir-se del foc del capvespre, va plorar i se sentí orfe.

Va repassar l’ordre d’esdeveniments que havien succeït al llarg del matí, i mentre analitzava l’acomiadament multitudinari va parar esment en un fet: un nombre elevat d’homes (alguns d’ells acompanyats de les seves mullers) li havien donat el condol i elogiat la mare. L’havien definida com una dona excepcional, intel·ligent, culta, bona persona, i amb molts altres adjectius benvolents. Li havien encaixat la mà amb els ulls humits i una tristesa continguda, dissimulada més o menys hàbilment.

De cop, Thomas va sentir un curiositat gairebé malaltissa, exaltada per la impossibilitat de satisfer un misteri indesxifrable. Hagués volgut saber qui eren tots aquells homes i quin tipus de relació havien tingut amb al seva mare.

No li costava gens fer exercicis complexos d’imaginació i va pensar en altres possibles rituals similars al de la ginesta, a partir d’accions i elements quotidians dispersos però especials: un pom de violetes que Lousia deixava a la cambra de bany en un got; una rosa vermella que en algunes ocasions oblidava al rebedor fins que es marcida, s’assecava, i s’assecava; el penjoll de plata que Louisa es posava el dia dels seu aniversari o el vestit vermell amb què rebia la primavera. Thomas resseguia els dies de la mare a la recerca de qualsevol fet quotidià i alhora inusual; intentava trobar explicacions hipotètiques a tota una sèrie de fets o gestos, i objectes, i es preguntava si tenien algun tipus de relació amb aquells homes que havien anat a acomiadar-se d’ella per darrera vegada.

Potser no hi havia cap explicació; i les violetes, la rosa, el penjoll i el vestit, i altres manifestacions que a Thomas li havien passat desapercebudes, no estaven lligades a cap història d’amor i desig. Però sempre serien indicis misteriosos.

I amb un regust de misteri a la boca, cada any, quan floria la ginesta, Thomas en feia un ram i el posava en un gerro damunt de la taula del menjador, tal com havia fet sempre. En certa manera, també hi havia alguna part d’ell mateix en aquelles flors, en aquella aroma.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (6)

Els camps segats resplendien, enlluernaven. De lluny estant, unes figuretes grisenques que semblaven pedres es movien lentament per la superfície daurada: un vol quiet de tudons i coloms roquers. Thomas alçà els ulls cap al cel nítid i de seguida desvià la mirada cap a les capçades dels pins pinyers, agrupats formant un bosquet de para-sols a un costat de la superfície conreada.

La natura d’aquells arbres li va fer pensar en Eva, en els seus cabells; el color i l’enxarxat de branques, branquillons i fulles afuades. Enfonsà les mans en aquell laberint i s’endinsà tot ell en la cabellera de la noia. Thomas tenia una ment pertorbada poèticament i elaborar construccions mentals metafòriques l’excitava.

Els ocells van alçar el vol i després el vent. Subjectava Eva pel clatell, molt suaument, tot jugant amb els dits, enredant-los a la soca dels cabells. Després, repartí el seu tacte pel coll i l’espatlla de la noia; la seva pell cremava. Thomas va abocar-se cap a ella per besar-la.

Eva duia els llavis pintats de vermell, de color maduixa i Thomas tenia moltes ganes sentir aquella carnositat de fruita madura però desplaçà la boca cap al front, per acariciar-la; baixa fins les temples. Llavis o llengua? Dubtava. No sabia si deixar que els seus llavis freguessin delicadament aquella línia de cabell que emmarcava el rostre de la noia o humitejar-la lleugerament amb la punta de la llengua.

Les capçades dels pins acollien el vent, milers d’agulles vibraven a l’uníson. Thomas va buscar un racó amagat del camí per masturbar-se.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Apunts per a una teoria del desig (7)

Per primera vegada, Thomas era conscient del plaer que podia despertar en ell un cos femení vestit. Sempre l’havia excitat la nuesa, pura i simple, però aquell estiu havia descobert un nou univers de subtileses eròtiques, molt vast i totalment verge per a ell. Se sentia com un explorador, acabava d’emprendre un nou viatge que havia començat amb Eva i el seu vestit de tul, de festa, feia unes setmanes. Aquella tela subtil el feia pensar en la boira -que embolcallava el cos de la noia-, en el vent que podia dissipar-la en breus moments, en una nuesa trèmula, de qualitat trencadissa, desconeguda encara a les seves mans.

Sempre havia equiparat la indumentària femenina als papers de regal; més o menys vistosos, que ens segons quins casos accentuaven voluptats, i en altres amagaven defectes discretament. Però començava a comprendre que aquell l’embolcall de les formes que ocultava la carn -centímetres i centímetres quadrats de pell- convertia el plaer en desig. Thomas desconeixia l’armari femení, no sabia el per què i el com de la majoria de peces de roba, desconeixia les teles, el seu tacte; no sabia què era una punta, una cinta de ras o un botó de nacre, però intuïa que aquest tipus d’elements podien esdevenir objectes preciosos al cos d’una dona.

Thomas caminava i reflexionava. Enfilà el corriol que baixava per darrera casa, pel marge de l’hort, i corria entre esbarzers i ginesteres fins arribar a una font. Després, el caminoi s’esmunyia per entre argelagues, brugueroles i cirerers d’arboç fins a desembocar en una clariana, al centre de la qual s’alçava un pi pinyer d’una alçada considerable. Aquí era on l’esperava Eva.

Thomas feia tard expressament. Volia arribar-hi i trobar la noia esperant-lo, observar-la de lluny estant durant uns instants sense que ella se n’adonés. Quan va veure el buit de capçades, la claror que s’obria entre les alzines i els pins, va alentir el pas. Eva portava un vestit lleuger, de tirants; li cenyia el bust com la pell d’una fruita i s’eixamplava, cintura a vall, amb un vol lleuger que li arribava fins els genolls. Era un vestit d’estiu, blau clar, amb un estampat de flors menudes de colors molts variats que vibraven, que es mesclaven. A mesura que Thomas s’acostava, aquelles floretes guanyaven nitidesa, semblaven margarides.

Eva va sentir fressa, les passes del noi damunt la pinassa seca que cruixia, però no va tombar-se. S’havia recollit els cabells força amunt per deixar el clatell i les espatlles al descobert. Esperava que Thomas deixés reposar un instant precís i breu els llavis damunt d’algun fragment de la seva pell nua. La fullaraca crepitava sota els peus del noi, i va sentir el seu nom a cau d’orella, reverberat, Eva, Eva, Eva. Thomas li recordava qui era, la besava, la subjectava per la cintura com una figureta de cristall.

Sense apartar els llavis d’ella -temia que si ho feia aquell cos desapareixeria-, Thomas va buscar la cremallera del vestit, al flanc esquerre, i va fer-la baixar suaument, amb una precisió i habilitat que sorprengueren la noia.

Sabia que no podia errar cap moviment, que al més petit decuit Eva s’esmicolaria. Com tocar sense ferir? Com acariciar aquell animal poruc i esmunyedís, estrany i fascinant? Es qüestionava Thomas. Volia concentrar-se per fer-ho de la millor manera possible, amb delicadesa. Però mentre s’ho pensava, la seva mà esquerra s’endinsava per aquella obertura de tela, i s’aturava a l’abdomen, s’entretenia un moment al melic, topava amb les calcetes, tornava a constatar la corba a la cintura i buscava àvidament els pits nus de la noia. Els empresonà suaument, ara un, ara l’altre. Després jugà amb els mugrons erectes durant uns instants, els pessigà delicadament i de diverses maneres; eren petits i culminaven aquella rodonesa turgent que esdevenia un tresor a les seves mans.

Thomas s’enganxà al cos d’Eva, als malucs, s’hi va refregar com una mena d’animal de bosc. Volia despullar-la, arrencar-li aquella tela que ara ja havia esdevingut un destorb i no una promesa. Però va sentir fressa darrera seu. Un gos bordava. Eva deixà escapar un xiscle d’esglai, de seguida va girar-se i es refugià als braços del noi, que s’havia aturat en sec i l’abraçava. Ella, ruboritzada, enfonsava el rostre al seu pit. Ell va tombar-se breument. Just uns metres enrere, al peu del camí, va veure una parella d’ancians, equipats amb roba d’esport i wambes. La dona subjectava amb penes i treballs la corretja d’un beagle juganer que no parava de bordar i remenar la cua.

Thomas adoptà un posat seriós i tranquil, des de ben menut la mare sempre li deia que la dignitat era un bé majúscul, que calia preservar ferventment malgrat tot. Va respirar profundament i amb molta calma va pujar la cremallera del vestit de la noia mentre li xiuxiuejava a l’orella: “anem”. Li prengué la mà i, sense pressa, la conduí cap al camí. En passar pel costat dels ancians els saludà cordialment: “Que acabin de passar un bon dia”.

L’endemà, de bon matí, l’àvia entrà a l’habitació d’Eva i li etzibà: “Eva, m’has decebut. Ja pots marxar avui mateix, no penso consentir que la meva néta vagi fent la meuca pels boscos del voltant de casa!”. Eva va llevar-se. Va fer la maleta i agafà el primer cotxe de línia que sortia cap a ciutat.

Al cap d’un parell de dies, ja ho sabia tot el poble. Eva i Thomas havien estat enxampats fent sexe al bosc, a peu de camí. Quan Louisa va assabentar-se’n va fer-se un tip de riure davant mateix del seu fill. Thomas no hi veia la gràcia per enlloc, per a ell fer sexe implicava la penetració del cos de la dona i això no havia tingut lloc, només l’havia besada i li havia tocat els pits. “L’àvia d’Eva és una amargada”, va dir Louisa, i continuà rient.

Al cap d’un parell de dies tothom s’havia oblidat de l’afer Thomas-Eva, perquè la senyora Smith s’havia quedat sola, el seu marit l’havia deixada plantada després de trenta anys de matrimoni. Tothom se n’havia oblidat menys Thomas i Eva. Al cap d’un parell de dies, ell no podia deixar de pensar en ella mentre es masturbava a la dutxa. Al cap d’un parell de dies, ella no podia deixar de pensar en ell mentre explorava maneres d’obtenir plaer de seu sexe abans d’anar dormir, en silenci, amb els ulls tancats, intentant recompondre de la manera més fidedigna possible les sensacions -i les imatges que les acompanyaven- que havia experimentat durant aquell breu encontre.

Harvey J. Bryant

Apunts per a una teoria del desig

Sobre Harvey J. Bryant (1)

Harvey J. Bryant va escriure Apunts per a una teoria del desig després de constatar el seu fracàs matrimonial. Tal com afirmen la majoria d’estudiosos de la seva obra, el desamor de la seva esposa va influir moltíssim en la seva creació i va marcar la seva trajectòria.

Bryant va contraure matrimoni als 22 anys amb la pintora i escultora Amanda Olexen Perry; ella en tenia 29 i tot just començava a obrir-se pas en el món de l’art. El jove Harvey estava profundament enamorat d’ella, del seu cos, del seu tarannà, del seu pensament i del seu art. Utilitzava indistintament les mateixes paraules quan parlava de la seva muller o de seves obres, se servia de mots com “lirisme punyent”, “força d’arravatament”, “ensonyament sexual”, “misteri abismal”.

Bryant va conèixer Amanda en una festa posterior a la inauguració de la seva primera exposició a París. De seguida se sentí atret per la seva vehemència i pels seus gestos. “Tenia una gestualitat sensual, sexual gairebé, i apassionada, que em fascinà des del primer moment”, explicà Bryant en la seva darrera entrevista, que concedí uns mesos abans de la seva mort. “Amanda creia en el que feia, i tenia l’habilitat de la convergència. Era capaç de fer coincidir en el seu camí idees, persones i esdeveniments amb un únic objectiu: enriquir el seu univers creatiu. A mi em fascinava la manera com, entre la passió i el raciocini, era capaç d’ordenar les peces del seu propi trencaclosques.”

Bryant va quedar atrapat en aquest trencaclosques i no en va poder escapar mai. De fet, no va desitjar fugir-ne en cap moment. Es considerava a si mateix una “víctima de l’amor” i va convertir la seva frustració en motor de la seva obra. “Gran part del que escric és causa i conseqüència del meu dolor. Un dolor emocional”, assegurà al tercer periodista que tingué el privilegi d’entrevistar-lo.

Bryant només va concedir tres entrevistes al llarg de la seva vida.

Jean-Baptiste Bertrand

El verí del desig. Vida i obra de Harvey J. Bryant

Índex de personatges

Bertrand, Jean-Baptiste: Assagista i crític literari. Autor de El verí del desig. Vida i obra de Harvey J. Bryant.

Bryant, Harvey J.: Escriptor, autor de divers obres de ficció entre les quals destaca Apunts per a una teoria del desig.

Eva: Personatge d’Apunts per a una teoria del desig, primer gran amor de Thomas.

Louisa: Mare de Harvey J. Bryant.

Olexen Perry, Amanda: Esposa de Harvey J. Bryant.

Thomas: Protagonista d’Apunts per a una teoria del desig.

Roser López Monsò

Apunts per a una teoria del desig (2012)