dilluns, 17 de setembre de 2018

PARAULES D'ADELA FARRÉ EN LA INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA




A toc de pito: la Terrassa tèxtil d’en Jacint Morera

Em demanen unes paraules, i l’amic Jordi Fernàndez ha tingut la gentilesa d’anunciar-ho, com si el que jo us vinc a explicar fos important, però no ho és gaire. Si de cas, unes reflexions ben intencionades amarades de l’admiració que sento per Jacint Morera en totes les seves facetes artístiques, que eren moltes: pintor excel·lent, dibuixant de fina sensibilitat, caricaturista de singular perspicàcia i impagable sentit de l’humor, i diletant home de lletres, que sempre cobria amb una pàtina d’ironia la tendresa dels sentiments.

No és aquesta una exposició d’aniversari: fa 64 anys que es va publicar el llibre original,  A toc de pito i altres coses, i 19 anys que se’n va fer la reedició, per celebrar que s’instal·lés a Terrassa un centre de suport de la UOC. No complim, doncs, amb cap més obligació més que la de recordar i reconèixer el talent d’en Morera i gaudir d’una feina que jo m’atreviria a definir com “arqueològica”.

Aquesta setmana els diaris han anat plens de la crisi de Lehman and Brothers, de la qual es compleixen 10 anys, i que va suposar una sotragada financera que segons molts ha canviat el món. Us preguntareu per què ho esmento aquí. Doncs ho faig per recordar que els mitjans ens han acostumat a aquesta mena de cataclismes successius, que sembla que ho canvien tot, però que només són un salt més en aquest corrent desbocat en què s’ha convertit el món, en aquest vida líquida que ens va explicar Zigmunt Bauman.

Perquè, en realitat, el món va començar a córrer fa un parell de segles, quan es va estendre l’ús del vapor com a força motriu de vaixells, de locomotores i del que avui ens ocupa, els telers.

L’activitat tèxtil, que pràcticament no havia canviat gens des del segle XII fins al XVIII, es va transformar en indústria quan el vapor va permetre convertir el taller en fàbrica, quan va convertir l’artesà en obrer, quan va permetre l’acumulació de capital i que les fàbriques creixessin, i que atraguessin milers d’homes i dones, que van canviar el camp per la ciutat i el cant del gall pel toc de pito de què parla Jacint Morera.

Però la vida s’havia accelerat tant, que aquell món que va néixer tot nou a finals del segle XIX, que va fer de Terrassa una de les ciutats més pròsperes del país, amb desenes de vapors i fàbriques de tints i de filats —un món farcit de màquines que va fascinar artistes com Marinetti, Boccioni, Balla, o Carrà, epígons del Futurisme—, a mitjans del segle XX començava ja a esberlar-se.

Com si intuïssin la crisi que vindria al cap de pocs anys, Jacint Morera i el seu amic, l’impressor Joan Morral, van pensar en fer aquest llibre: un recull de frases que són metàfores de la vida amb el llenguatge propi dels treballadors del tèxtil, que Morera il·lustra amb gràcia, aconseguint la màxima expressió amb el mínim de recursos, en un encertada síntesi de la geometria dels triangles que s’apoderava llavors de la seva pintura i la línia escarida i ràpida del ninotaire.

El més curiós és que moltes d’aquestes “metàfores” s’han tornat avui quasi incomprensibles, i pot ser que més d’una persona, sobretot si ha nascut ens els darrers 40 anys, hagi d’anar al diccionari per saber què eren unes devaneres, què vol dir abatanar o què coi era el centener. I ja us aviso que algunes d’aquestes paraules no les trobareu fàcilment.[1]

Algunes expressions recollides per Morera han tingut més èxit que d’altres. Molts hem sentit dir que aquest o aquell anaven a toc de pito, però no sé si qui emprava l’expressió ho associava a les sirenes de les fàbriques: jo he de confessar que, de joveneta, l’expressió em feia pensar en els àrbitres de futbol. Però és que de nena era molt badoca!

Personalment, havia sentit dir sovint aquí als Amics que “van tots els telers”. Això passava en temps pretèrits, quan a la nostra sala d’actes n’hi havien arrabassat un tros per fer-hi el cau de l’Ascociación de Ex-combatientes. De la guerra no sé si en parlaven, però a la garrafina hi jugaven cada tarda, mentre la Lourdes els servia cafè, copa i puro. I també hem sentit dir per aquí que “desbarra” en lloc de desafina, que era el que en Màrius Samarra m’explicava que feien cada nit Els Ximples amb el seu Tango desbarrat.

“Té mala tela al teler” es diu menys sovint que “té mala peça al teler”, que si busqueu a Google us explicaran que és una expressió que Josep Pla va emprar en diversos llocs d’El quadern gris. I, reconeixem-ho, amb l’arribada de les fibres sintètiques, una expressió com “és tot estam” no podia sobreviure, però si hagués fet camí, ara ens miraríem aquesta frase amb aprensió, titllant-la de sexista i políticament incorrecta (tot i que jo trobo que els escau a alguns homes de bon veure). En la mateixa línia, no li veig cap futur a “la passen per la barra”. I a “ha tret el tros” li falta la sensibilitat ensucrada i embafadora amb què parlem avui en dia de les coses de la maternitat.

Però no us vull donar més la tabarra. No vull que digueu de mi que no “estic prou ben collada”. Només em queda fer-vos notar que el Cinto va tenir la gràcia de recollir les paraules en el seu paisatge, una Terrassa, la dels anys 50, que ja no existeix, i que l’artista sintetitza meravellosament en aquesta evocació del Passeig i els seus entorns amb la qual il·lustra l’expressió A toc de pito. Allà veiem el vell “Monumento a los Caídos” i l’Escola Industrial, l’Hospital de Sant Llàtzer i el Vapor Sala, la Mútua, el Castell-Cartoixa, Cal Guardiola, Cal Noguera, La Farinera, Laniseda, l’Electra (AEG) i la vella masia de Can Palet.

Però, a més, en d’altres dibuixos, Morera deixa testimoni de racons singulars, alguns desapareguts, com la vella Estació dels Catalans, amb les tartanes que recollien els viatgers a primers de segle; el Grup Escolar Torrella, joia modernista situada a la Rambla que ens va arrabassar l’especulació; o el Mercat de la Independència...

En definitiva, una oportunitat per redescobrir una Terrassa que ja no hi és, però que ens ha fet com som.

Adela Farré





[1]Devaneres, per exemple, és una paraula manllevada del castellà [devanera], la forma correcta de la qual en català seria bobinadora, tot i que existeix el verb debanar [anar prenent i enrotllant un fil d’una madeixa per formar un cabdell o omplir un rodet], això sí, escrit amb bCentener té diversos significats; aquí es refereix un fil resistent generalment retort, emprat en l’aspiatge per tal de conservar l’encreuat del fil en les madeixes, lligar-hi els dos caps i facilitar-ne el debanat posterior evitant que s’embulli [Enciclopèdia Catalana]. Hi ha paraules, com enfonar, que no apareixen a cap diccionari i que tenen un significar ambigu en la descripció que en fa Morera.

dilluns, 3 de setembre de 2018

EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA





EXPOSICIÓ «A TOC DE PITO I ALTRES COSES» DE JACINT MORERA



Dissabte 15 de setembre, a les 19:00h


Inauguració d'«A toc de pito i altres coses», 
exposició de record i homenatge a Jacint Morera,
presentada amb un parlament d'Adela Farré.


Del dissabte 15 fins 
al divendres 28 de setembre de 2018

Totes les tardes de dilluns a divendres de 17:00 a 20:00h.

Matins de dimarts, dimecres i dijous de 09:00h a 13:00h.

«A toc de pito i altres coses», 
exposició de record i homenatge a Jacint Morera.


Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa


* * *

JACINT MORERA

Jacint Morera (Terrassa, 1915 - Calonge, 1989) és un destacat pintor, caricaturista, muralista, escultor i activista cultural terrassenc.

Entre 1934 i 1936, publica dibuixos i caricatures al periòdic local El Dia i el 1935 exposa algunes d'aquestes obres a l'Associació Catalanista de Terrassa.

Els anys 1940 i 1942 presenta dues exposicions, també de dibuixos i caricatures, a Amics de les Arts, entitat amb la qual sempre va mantenir una estreta relació, des que es va fer soci el 1935, i on al llarg dels anys exposa de manera regular. També formarà part de la seva Penya dels Ximples, la colla que dotava d'un cert esperit transgressor a l'entitat.

L'aprenentatge de la pintura a l'oli el fa sota el mestratge de Tomàs Viver i és a partir de 1944 quan es professionalitza com a artista plàstic. Alguns dels seus primers treballs són murals d'inspiració noucentista en cases particulars i al Convent dels Carmelitans de Terrassa.

Des de finals de la dècada de 1940 i fins a mitjan de la de 1960, escriu sobre arts plàstiques a la premsa local i realitza diverses conferències: «Humorismo y caricatura» (1947), «A on va la pintura» (1948), «Elogio del arte abstracto» (1949), «Aproximació a l'art actual» (1960) i «Problemàtica de l'art actual» (1963).

El 1948 participa en el primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes juntament amb Modest Cuixart, Maria Girona, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé, Ramon Rogent, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre, Francesc Todó, Pere Tort i Antoni Tàpies. També participarà en anys posteriors als Salons de Maig i als Ciclos Experimentales de Arte Nuevo.

El 1954 publica, amb text i il·lustracions de la seva autoria, el llibre A toc de pito i altres coses, inspirat en el lèxic del món tèxtil terrassenc; i el 1981, Ramon Cortès i el seu entorn, de caire memorialístic.

El 1958 guanya la Biennal de Pintura - Ciutat de Terrassa amb l'obra L'Odissea. El 1975 rep el Premi de la Crítica Juan Cortés i el 1977 la Medalla d'Or Théodore Rousseau, ambdós guardons obtinguts a Palamós.
El 1977 participa amb una obra a la mostra Cent anys de pintura catalana a Madrid.

Durant els seus 50 anys de trajectòria, la seva obra es manifesta amb tècniques variades (tremp, pastel, oli, dibuix, il·lustració, collage...) i en gèneres diversos (retrat, natura morta, paisatge, pintura religiosa...); i es pot dividir en diferents períodes: neonoucentisme, neocubisme, surrealisme, informalisme, paisatgisme colorista, minimalisme i constructivisme; diferents... però sempre caracteritzats per uns trets comuns a totes les seves creacions: el desig d'experimentació i l'afany de virtuosisme. 

Jordi F.





dimecres, 4 d’abril de 2018

LA NAU - 3A MOSTRA DE LLIBRES AUTOEDITATS I LLIBRE D’ARTISTA / 2018


La Sala Joaquim Cardellach d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals acull el 13 i 14 d’abril La Nau - 3a Mostra de llibres autoeditats i llibre d'artista, una iniciativa de Moreno & Soria, amb la col.laboració d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. 

L’objectiu és promocionar el llibre d’artista i autoeditat de petita edició, elaborat artesanalment, fet amb cura pel que fa al seu aspecte i contingut. 

Aquesta 3a edició reunirà uns 45 creadors de diferents nacionalitats, que presentaran les seves novetats.

La proposta inclou venda de llibres, exposició de material gràfic i tallers participatius. 


Participants:

Oslo Graphic Barceloneta, Spiabooks, Taller Tacat, Totem Books, 13L Edicions, Doublebrain, Escola d’Art de Manresa, Fèlix Sampietro, La Frivé, Lara Vera, Llibres Artesans, Map3s Edicions i Moreno & Soria.

Mariya Alipieva, Catherine Lemarie, Sandra Hernández, Marc Brocal, Bárbara de la Garza, Núria Guerra, Pia Wortham, David Calle, Flora Larrigaudière, Berni Puig, Isabel Ruiz, Carmen Jiménex, Martí Alcón, Esther Bernal, Miguel Manich, Alicia Vela, Antònia Vilà, Cristina Pastó, David Curto; Eloi Puig, Enric Mas, Eugènia Agustí, Eva Vila Pou, Jessie Morin, Mercè Casanovas, Montse Carreño, Pepa Busqué, Rosa Tarruella, Roberta Bridda, Jani Lunablau, Iris Bastidas, Marta Casas, Eva Cardona, Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Fèlix Sampietro, Carla Busquets, Lara Vera, Ferran Cerdans, Eva Elias, Jaume Aldabó, Albert Llobet, Núria Corretgé, Lídia Moreno i José Antonio Soria.

dilluns, 12 de març de 2018

ROMÀ GUBERN [1977]: «LAVÍNIA 2016»



Lavínia 2016

Lavínia 2016 ocupa un lloc molt singular en la història del nostre còmic i difícilment pot ser entès sense conèixer el peculiar context històrico-cultural en què Enric Sió va generar la sèrie. Iniciada a la fi de 1967 i conclosa el 1968, Lavínia 2016 va aparèixer en un moment en què l'enlairament públic de la cultura catalana, a través d'uns canals de difusió restringits (editorials, revistes, Nova Cançó, etc.) i a partir de la primera «obertura» expressiva de Fraga Iribarne (1962), havia conduït a una situació prou densa i pluralista en el pla ideològic que admetia les ironies i les referències més o menys irreverents als seus productes i a les seves figures més senyeres. Des del desglaç de 1962 —any que es convertirà en nom d'una editorial catalana pionera i de gran prestigi— a 1967, la perspectiva aconseguida sobre la cultura i la història política catalanes bastava perquè la seva ala esquerra pogués avançar les primeres formulacions autocrítiques, com Catalanisme i revolució burgesa, l'estudi polèmic i de gran ressò de Jordi Solé-Tura, aparegut també el 1967. En aquesta línia de revisió autocrítica i postcatacumbística de la cultura catalana es va inscriure també, encara que en un nivell diferent, la sèrie autocrítica o autocaricaturesca de Sió, els límits d'acceptabilitat social de la qual eren avalats per un marc de catalanisme tan ortodox i poc sospitós com la revista Oriflama, de patrocini eclesiàstic. Per tot això, Lavínia 2016 va adquirir en néixer no solament la singularíssima condició de ser el primer còmic polític explícit publicat sota el franquisme i des d'una perspectiva oposada a la de les classes dominants centralistes, sinó que a més semblava també investit d'una condició satírica contra la pròpia cultura que es reivindicava, condició que fa de Lavínia 2016 un producte tan extraordinàriament singular.

Aquesta actitud irònica de Sió no pot deslligar-se, finalment, d'un despertar adult produït en l'elit cultural barcelonina arran de la seva fructífera confrontació amb els intel·lectuals italians del Gruppo 62, el 1967, i la consegüent aparició sota el seu estímul de la revista La Mosca (1968) —del consell de redacció de la qual va formar part Sió—, símbol eloqüent de noves preocupacions i plantejaments culturals que reflectien una evolució dels supòsits autàrquico-heroics en què havia estat hivernada des de 1939 la intelligentzia barcelonina. Lavínia 2016 va ser, a la seva manera, un puntual testimoniatge de la «crisi del realisme» i del complementari «entusiasme avantguardista o iconoclasta» que va caracteritzar els mandarins culturals barcelonins el 1967-1968 (eclosió contemporània de l'Escola de Barcelona en cinema). Per articular la seva fantasia d'una manera tolerable tant per a la censura oficial com per a la dimanant de les elits catalanistes, Enric Sió es va veure obligat a recórrer a un expedient distanciador rigorós, que de fet es va plasmar en tres recursos diferents, però complementaris:

1/ Mitjançant la inclusió de la sèrie a la categoria de política/ficció, com a utopia irrealista, ubicada, d'altra banda, en el passat (Lavínia) i en el futur (l'any 2016), però amb personatges del present. És a dir, utilitzant uns paràmetres que situaven el seu relat en un món «absurd».

2/ El reforçament de la condició d'absurditat a través de la utilització d'un grafisme caricaturesc, molt especialment en l'articulació de les fesomies dels grans protagonistes de la cultura catalana (Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas, Josep Maria Castellet, Joan Triadú, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo i altres). Cal assenyalar que un recurs semblant s'acabava d'utilitzar en una sèrie francesa recent, «Les aventures de Jodelle» (1966), un altre relat de política/ficció que, probablement, Sió coneixia prou bé.

3/ El recurs a la utilització d'uns codis de significació que feien del llenguatge iconogràfic i de la hipoformalitzada estructura narrativa de Lavínia 2016 un còmic molt lliure i heterodox, és a dir, mitjançant el reforçament de la seva condició absurda en el pla de l'expressió lingüística (vegis, per exemple, la gens ortodoxa integració d'estils i sistemes iconogràfics diversos en les últimes làmines de la sèrie, que són les més desinhibides.

Però sota el camuflatge prudent del «disbarat» caricaturesc, Lavínia 2016 es proposava la sorprenent rondalla d'un Estat-Policia que ha prohibit l'ús de la paraula als seus ciutadans i contra el qual s'acaben revoltant els poetes, encapçalats per Raimon, i després d'ells tota la joventut. És cert que el potencial subversiu evidenciat per aquest breu resum verbal resulta esmorteït i domesticat en el còmic pels tres recursos que acabem d'enumerar; però pocs catalans en llegir la sèrie podien ser insensibles al significat de la «sostracció de la paraula», sostracció històrica que es va iniciar a Catalunya el 27 de gener de 1939 amb el bàndol militar que va prohibir l'ús públic del català. Per força s'ha d'assenyalar, d'altra banda, que l'adopció d'un esquema repressiu arrabassat per Sió al Ray Bradbury de Fahrenheit 451 (1953), novel·la fantacientífica que Francois Truffaut acabava de portar a la pantalla (1966) i que havia començat a exhibir-se a Europa quan Sió va abordar la seva sèrie. La «catalanitat» de Lavínia 2016 va quedar implantada en el còmic, al marge dels seus personatges, gràcies a un abundant repertori de signes plàstics i verbals estereotipats i arxitòpics de la cultura catalana: des de l'edifici de Sagrada Família a la primera vinyeta de la sèrie fins als angelots amb barretina (làmina vuitena) o la irreverent versió de Sant Jordi sobre el drac-cocodril de l'última làmina. I en el pla verbal, des de La pell de brau, de Salvador Espriu, sobre el pit de Maria Aurèlia en la tercera vinyeta, a «La vaca cega», poema de Joan Maragall, a la desena vinyeta, passant pel cervell del poeta català exposat en la tercera làmina. Més significatives van resultar, al seu moment, les referències satíriques de Sió a situacions recents i conflictives de la vida pública catalana, com l'episodi de Joan Manuel Serrat i Eurovisió (tercera làmina), la tomba dedicada al «multat desconegut» (sisena làmina) o la referència a l'atomització dels grups d'oposició política a Catalunya (vuitena làmina). Amb aquesta bigarrada i jocosa concentració de signes típics i tòpics de la «catalanitat», que operen com una picada d'ullet maliciosa i còmplice al lector, Sió va aconseguir el nivell paròdic que feia de Lavínia 2016 una sèrie tolerable per a la censura oficial (tot esmorteint amb la seva absurditat ximple els elements de denúncia política), alhora que simultàniament feria alguns estaments conservadors catalans per la seva manca de respecte en la manipulació de «les nostres coses» més serioses.

No obstant això, la «catalanitat» de Lavínia 2016 no va funcionar només al nivell relativament superficial que acabem de descriure. Més subtil em sembla, i congruent amb l'ètica de la sèrie, haver triat Manuel de Pedrolo com a personatge actiu, com a outsider fugitiu i cercador de la salvació col·lectiva. Tal elecció ve òbviament determinada, en primer lloc, per la condició de Pedrolo d'autor de novel·les policíaques, cosa que feia d'ell un «detectiu» idoni (vuitena vinyeta). Però sembla molt significatiu que Sió hagués atorgat aquest caràcter de protagonista a Pedrolo, com a proposta cultural reivindicativa, en un moment (inicis de 1968) en què la novel·la policíaca era un gènere social i culturalment desvaloritzat (subcultura de masses), la discriminació de la qual es presenta de forma explicita al final de la setena làmina: recordem que en el número cinc de La Mosca (1968) apareixia publicat l'excel·lent text de S. M. Eisenstein «El gènere policíac» i que el mateix any Editorial Lumen publicava Apocalíptics i integrats davant la cultura de masses, d'Eco. Dues convergències oportunes i prenyades de significat iconoclasta i d'intenció cultural antiaristocràtica. D'una manera congruent, Sió va introduir a la quarta làmina un homenatge gràfic a la pistolera Bonnie Parker, arrencada del film Bonnie and Clyde (homenatge reiterat en el lliurament següent), si bé la noia de la maxifaldilla es va convertir en agent repressor de la insurrecció popular i llibertària que, a més de reclamar el dret fonamental a la paraula, ostenta un emblema pacifista, exhibeix l'efígie del comandant Guevara i proclama el seu repudi de la puritana maxifaldilla (làmina quarta). El to llibertari de les propostes populars (que hauria resultat intolerable en una narració «seriosa») troba la seva conclusió lògica en l'esperança paidocràtica del desenllaç, amb el collage de simpatia àcrata que expressa el final feliç de la «revolució juvenil». L'any 1968 va ser, això no s'ha d'oblidar, l'any de l'eufòric Maig francès. El 1968, que va ser un any crucial en la reorientació d'uns certs interessos de la cultura catalana, Lavínia 2016 va aparèixer com una mostra modèlica de comentari polític de la realitat a través del còmic, un mitjà d'expressió que al llarg de trenta anys de franquisme havia romàs confinat en el ghetto asèptic de l'«entreteniment» (encara que de vegades hagués aconseguit depassar els límits imposats per la cotilla oficial). El nonsense i la paròdia desgavellada oferien prou cobertura per referir-se a un Estat-Policia estructurat sobre la base d'un Partit Únic (làmina setena), a una oposició clandestina (làmines primera i vuitena, especialment) i a una insurrecció articulada amb eslògans tals com «les paraules són el signe visible de la nostra llibertat» i «volem dir el que sentim». Però com a valuosa i necessària contrapartida, Lavínia 2016 oferia també una mirada desenfadada i satírica cap a la realitat político-cultural catalana del moment capaç d'ofendre a alguns «esperits sensibles» de la dreta catalana (en la tercera làmina, Sió s'autocondemna per la seva atrevida irreverència). Lavínia 2016 va obrir, el 1968, un nou camí al còmic polític durant el franquisme, els fruits del qual només començarien a recollir-se tímidament cinc anys més tard, amb el boom de l'humor polític en algunes revistes espanyoles.


Romà Gubern

Bang!, núm. 12, pàgs 41 i 42 (1977)

diumenge, 11 de març de 2018

JOAQUIM MOLAS [1968]: «ENRIC SIÓ I EL NOU LLENGUATGE DEL "CÒMIC"»

Enric Sió: «Esbós d'un somni», 1968



ENRIC SIÓ I EL NOU LLENGUATGE DEL «CÒMIC»


La imatge és una de les formes d'expressió més tipificadores de la societat de consum i el «còmic», és a dir, la narració d'una aventura a través de dibuixos, és una de les seves manifestacions més populars. El «còmic», nascut a conseqüència dels avenços tècnics i les mutacions econòmiques, socials i polítiques produïdes pel triomf de la Revolució industrial, aparegué per primera vegada el 1896 a la premsa americana i, des d'aquesta data i amb l'anuència entusiasta d'un públic majoritari, anà creant una mitologia pròpia i afinant unes tècniques fins que, el 1933, inicià una vida independent en forma de quadern, per desembocar, cap a la dècada dels 60, en el llibre de gran luxe i accedir als nuclis intel·lectuals i artístics més exigents. Aquesta accessió pot constituir, penso, un dels fenòmens més importants del nostre temps.

Com tot art popular en plena ebullició, el «còmic» només disposa d'una pràctica acumulada amb els anys, que encara no ha estat traduïda en un articulat ben establert de preceptes i definicions. Tanmateix, els punts de partida, els ingredients més visibles i la mateixa pràctica ja permeten una certa formulació teòrica ni que sigui, a voltes, per eliminació. D'entrada, el «còmic» és una síntesi d'elements literaris i plàstics. Hi ha, abans de tot, la invenció d'unes aventures i d'uns personatges i la seva sintetització en unes situacions-clau, uns diàlegs i unes acotacions que les enllacen; hi ha, després, la realització visual d'aquestes aventures i personatges en unes formes i uns colors. Si la part literària procedeix més o menys del fulletó i de l'acudit, la segona procedeix, d'una manera immediata, de l'auca popular, la il·lustració llibresca i l'ampliació de l'acudit en dues o tres vinyetes autònomes però estretament lligades. La gran originalitat del «còmic» resideix en el fet que literatura i dibuix no se juxtaposen per a explicar l'un a l'altra sinó que es fonen en una unitat indivisible. Les operacions de llegir i mirar són simultànies, i l'una perd el sentit sense l'altra. Aquesta fusió estableix una sèrie de correspondències entre el seu llenguatge i el del cinema. Així, tots dos plantegen una mateixa relació aventura-imatge i, per tant, divideixen la primera en vinyetes o seqüències, que enfoquen a través d'una mateixa segmentació de plans i que després articulen en una unitat de significació a través d'uns buits explicats, insinuats o simplement suggerits. El «còmic», per altra part, ha estat d'evolució més lenta que el cinema i n'ha sofert més d'una influència directa d'aquest (per exemple, la reproducció de la bellesa femenina típica creada per les stars de moda o l'estil impressionista de certs autors americans de la dècada dels 30).

El «còmic», però, és un art autònom i posseeix unes característiques pròpies que podríem esquematitzar en els termes següents: narració (no descripció) d'una aventura per mitjà de dibuixos que són muntats en unitats d'una làmina o, a tot estirar, de dues làmines encarades, i que ha de resultar sintètica, variada, sorprenent, intel·ligible i històrica. En efecte: el «còmic», condicionat per les necessitats del negoci editorial i per l'índex d'atenció que mostra el lector popular, mínim i sempre canviant, ha de concentrar l'aventura en unes vinyetes prèviament determinades, més plenes d'acció que no pas de reflexió, essent l'acció i cadascun dels seus episodis una veritable sorpresa, no per mig suposada d'aparició menys colpidora. Tot això ha d'ésser fet d'una manera directa i senzilla fins a l'esquematisme i, sobretot, ha de recollir i canalitzar les aspiracions conscients, o subconscients, de les capes més àmplies de la societat a través de formes èpiques i caricaturesques. Ingredients i trets distintius a part, el «còmic» es desplega en un ventall de gèneres i d'estils que suposen nivells artístics molt des­iguals i creen tradicions personals i fins nacionals que encara no han estat prou estudiades.

Barcelona ha estat, i és, un dels grans centres de producció de «còmics». En efecte: els seus guionistes i dibuixants, a més de nodrir la poderosa indústria local, que monopolitza el mercat hispànic i europeu, i fins exporta a l'americà, treballen amb èxit per a les agències internacionals de Londres i Nova York. Llur unitat de base, però, traeix interessos i estils força variats. Així, per exemple, si Escobar o Benejam recullen les frustracions i les inquietuds de la Catalunya de postguerra tot ampliant la tradició local de l'acudit mig costumista mig caricaturesc o si Jesús Blasco inventa per al famós Cuto un seguit d'aventures de neta influència americana, Enric Sió, més ambiciós, tradueix amb originalitat els darrers corrents intel·lectualistes del «còmic» francès. D'entrada, Sió és un destructor dels esquemes tradicionals que posa en joc les tècniques més noves de la fotografia i el cartell publicitari. Imagina muntatges estridents tant per a les vinyetes com per a les làmines, prescindeix del traçat negre que retalla les figures i, per tant, les redueix a una combinació més o menys estilitzada de taques cromàtiques i, sobretot, les sotmet a un procés físic de desintegració. Els rostres, com el de la Guillermina Motta que apareix a la portada d'Oriflama d'octubre i del seu darrer disc, ofereixen un contorn realista, però, a través d'una barreja de colors molt personals —alguns directes, d'altres solaritzats—, són desfets en taques que no reprodueixen formes geomètriques d'estil cubista sinó d'altres que insinuen rostres en miniatura o són del tot gratuïtes. El resultat podria fer pensar en la desintegració dels cossos d'Hiroshima, mon amour, però, en estar desprovist de tot dramatisme o de tota intenció crítica, esdevé d'una fredor distant que només s'imposa per les seves troballes d'ordre visual. Tanmateix, Sió no es limita a destruir sinó que, conscientment o inconscientment, crea un art nou on el procés de destrucció, fins a cert punt d'estirp dadaista, es combina amb bona part de les experiències plàstiques fetes des del tombant de segle. I així, al costat dels rostres desintegrats trobem figures fantasioses i fins líriques a la manera dels modernistes (i, més concretament, d'un Beardsley) o trobem tècniques que, com la del collage, tipifiquen l'avantguarda més delirant de la preguerra. Art de destrucció i, a la vega­da, de creació i de síntesi, els «còmics» de Sió se situen en un dels llocs més vistents de la nova figuració pop.




Amb la sèrie que avui comença [«Lavínia 2016 o la guerra dels poetes»], Enric Sió posa aquestes inquietuds al servei del seu humanisme crític i de la gran literatura de tots els temps. Així, potencia allò que era, i és, un art dinàmic i depurat amb certs continguts crítics que pugnen per contribuir al total alliberament de l'home. I realitza, amb el doble bagatge, una experiència cultural nova. Els feuilletons dessinés de la premsa francesa tradueixen obres literàries famoses en termes plàstics, però no estableixen cap de les relacions internes que suposa el «còmic». L'obra literària és la mestressa de la situació i el dibuix no és sinó un servent fidel. Ell, en canvi, fa una tria adequada de contes i episodis autònoms de textos més voluminosos i, despullant-los de tot element literari, els recrea mitjançant el dibuix fins a obtenir una obra nova i vàlida per si mateixa. O, si voleu, prescindeix d'un llenguatge consagrat per segles d'exercici i el substitueix per un altre de distint, tot just formulat. Crec que l'aventura és original i que pot obrir grans perspectives a l'art contemporani.

Joaquim Molas
Oriflama, núm. 78, desembre de 1968




dissabte, 10 de març de 2018

EXPOSICIÓ i XERRADA AL VOLTANT DE «LAVÍNIA 2016», EN HOMENATGE A ENRIC SIÓ I EMILI TEIXIDOR



Lavínia 2016 és un còmic publicat entre finals de 1967 i 1968 en la revista Oriflama, obra del guionista Emili Teixidor i el dibuixant Enric Sió. Malgrat la seva brevetat (només vuit lliuraments i nou pàgines), es considera un dels primers còmics d’avantguarda espanyols i el primer còmic polític publicat durant el franquisme. 

Sota l’aparença d’un disbarat caricaturesc, Lavínia 2016 és una metàfora de la lluita per recuperar l’idioma català durant la repressió franquista, així com una sàtira de la intel·lectualitat catalana del moment, situant-se així entre les primeres manifestacions autocrítiques del catalanisme d’esquerres, com Catalanisme i revolució burgesa de Jordi Solé Tura.


PROGRAMA

Dissabte 10 de març, a les 19:00h
Inauguració de «Lavínia 2016 o la guerra dels poetes», exposició d’homenatge a Enric Sió i Emili Teixidor amb motiu del cinquantenari de la publicació del seu còmic a la revista Oriflama. Presentació a càrrec de Carla Benzano, professora de Filosofia.

Del dissabte 10 fins al divendres 23 de març. Totes les tardes de dilluns a divendres de 17:00 a 20:00h. Matins de dimarts, dimecres i dijous de 09:00h a 13:00h
Imatge i pensament: «Lavínia 2016 o la guerra dels poetes», exposició en homenatge a Enric Sió i Emili Teixidor amb motiu del cinquantenari de la publicació del seu còmic a la revista Oriflama. Disseny expositiu de Samuel Garrofé.

Dimecres 14 de març, a les 19:30h
«50 anys de còmic social i polític. De Lavínia 2016 als nostres dies», xerrada a càrrec de David Fernández de Arriba.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals – Carrer Sant Pere, 46, primera planta – Terrassa

* * *

Emili Teixidor: «Treballàvem, a pàgina mensual, sense guió previ, amb un ull en la línia general de l’argument que jo havia proposat en començar i un altre en els esdeveniments. Treballàvem gratis, però cal dir que la gent d’aquella Oriflama era molt salada. Vam treballar fins que les protestes d’un sector van obligar la redacció de la revista a demanar-nos que en dues últimes pàgines acabéssim l’aventura de Pedrolo, «Tots els Trucs», que se’ns havia convertit en protagonista pels embolics de l’underground català. La revista depenia del Bisbat i per a un full parroquial ja estava bé, encara que cal dir que el doctor Masnou, bisbe de Vic, només va tenir amabilitats amb nosaltres. Van ser altres sectors, els sagristans, diguem, els qui van precipitar la fi».


* * *



Emili Teixidor, autor de novel·les como Pa negre i El llibre de les mosques, va néixer l'any 1932 a la població de Roda de Ter (Osona) i va traspassar el 2012 a Barcelona. 

Va estudiar Dret, Filosofia i Lletres, Periodisme i Magisteri. La seva vocació literària va iniciar-se quan juntament amb Miquel Martí i Pol —amb qui Teixidor havia coincidit a l'escola unitària del poble en els seus primers anys de formació, on van iniciar una amistat que perduraria al llarg dels anys— i una colla d'amics afeccionats a la literatura van  formar la Penya Verdaguer.



Enric Sió, dibuixant i fotògraf, va néixer l'any 1944 a Badalona i va morir el 1992 a Barcelona.

La seva obra s'emmarca en els corrents que van sorgir a mitjan de la dècada de 1960 entre els autors de còmic europeus que reclamaven la majoria d'edat de la historieta com una forma d'art culta i lliure. Sempre va considerar el còmic com una forma artística comparable al cinema o la literatura, i les seves obres busquen un nivell expressiu i conceptual molt superior al del còmic tradicional. Als seus millors treballs, com Agardhi (1969) i Mara (1971), recorre a recursos gràfics complexos, amb una variació deliberada de l'estil, de vegades a la mateixa pàgina, per aconseguir una expressivitat inusual en la historieta convencional.