dissabte, 21 d’abril de 2012

LLIBRES VOLADORS, fins el 3 de maig


Amb obres de: Núria Braña, Mercè Casanovas, Alba Comas, Núria Corretgé, Eva Figueres, Anna Güell, Ioia, Teresa Llordés, Àlex Monfort, Lída Moreno, Magda Riba, Encarna Romero, Fabian Esteban Schalekamp, José A. Soria, Rat Soriano, Nània Suñé, Manuela Tello, M.Isabel Uribe.


Sala d'exposicions d'Amics de les Arts i JM. C/ Teatre, 2, Terrassa. De dimarts a diumenge i de 19 a 21h (Dilluns tancat).



Inauguració, 14 d'abril

Eva Figueres. Vol mil·lenari
Ioia

Anna Güell. Voladores
Manuela Tello. Oda a la tipografía

Lídia Moreno. In flight

Teresa Llordés. Doble Salt Mortal
Fabian Esteban Schalekamp. Bosque animado

José A. Soria. Aprenents de solfeig





diumenge, 8 d’abril de 2012

LLIBRES VOLADORS, EXPOSICIÓ

Del 14 d'abril al 3 de maig

Inauguració: dissabte 14 a les 19h

Cicle iNterCoNNexions

Sala d'exposicions d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals 
C/ Teatre, 2, Terrassa. 
De dimarts a diumenge i de 19 a 21h (Dilluns tancat)


El ready-made malheureux de Duchamp (2666, Roberto Bolaño)

Y entonces se fijó en los cordeles, cuatro hileras, atados, por un lado, a una especie de portería de fútbol de dimensiones más pequeñas, dos palos de no más de un metro ochenta enterrados en la tierra y un tercer palo, horizontal, claveteado a los otros por ambos extremos, lo que les concedía, además, cierta estabilidad, y del que pendían los cordeles hasta unos ganchos fijados en la pared de la casa. Era el tendedero de la ropa, aunque sólo vio una blusa de Rosa, de color blanco con bordados ocres en el cuello, y un par de bragas y dos toallas que aún chorreaban.
En la esquina, una casucha de ladrillos, estaba la lavadora. Durante un rato se quedó quieto, respirando con la boca abierta, apoyado en el palo horizontal del tendedero. Después entró en la casucha como si le faltara oxígeno y de una bolsa de plástico con el logotipo del supermercado al que iba con su hija a hacer la compra semanal extrajo tres pinzas para la ropa, que él se empecinaba en llamar "perritos", y con ellas enganchó y colgó el libro de uno de los cordeles y luego volvió a entrar en su casa sintiéndose mucho más aliviado.
La idea, por supuesto, era de Duchamp.
De su estancia en Buenos Aires sólo existe o sólo se conserva un ready-made. Aunque su vida entera fue un ready-made, que es una forma de apaciguar el destino y al mismo tiempo enviar señales de alarma. Calvin Tomkins escribe al respecto: Con motivo de la boda se su hermana Suzanne con su íntimo amigo Jean Crotti, que se casaron en París el 14 de abril de 1919, Duchamp mandó por correo un regalo a la pareja. Se trataba de unas instrucciones para colgar un tratado de geometría de la ventana de su apartamento y fijarlo con cordel, para que el viento pudiera "hojear el libro, escoger los problemas, pasar las páginas y arrancarlas".
Como se puede ver, Duchamp no sólo jugó al ajedrez en Buenos Aires. Sigue Tomkins: Puede que la falta de alegría de este ready-made malheureux, como lo llamó Duchamp, resultara un regalo chocante para unos recién casados, pero Suzanne y Jean siguieron las instrucciones de Duchamp con buen humor. De hecho, llegaron a fotografiar aquel libro abierto suspendido en el aire -imagen que constituye el único testimonio de la obra, que no logró sobrevivir a semejante exposición a los elementos- y más tarde Suzanne pintó un cuadro de él titulado Le ready-made malheureux de Marcel.
Como explicaría Duchamp a Cabanne: "Me divertía introducir la idea de la felicidad y la infelicidad en los ready-mades, y luego estaba la lluvia, el viento, las páginas volando, era una idea divertida." Me retracto, en realidad lo que Duchamp hizo en Bueno Aires fue jugar al ajedrez. Yvonne, que estaba con él, terminó harta de tanto juego-ciencia y se marchó a Francia. Sigue Tomkins: En los últimos años, Duchamp confesó a un entrevistador que había disfrutado desacreditando "la seriedad de un libro cargado de principios" como aquél y hasta insinuó a otro periodista que, al exponerlo a las inclemencias del tiempo, "el tratado había captado por fin cuatro cosas de la vida".
Esa noche, cuando volvió Rosa del cine, Amalfitano estaba viendo la televisión sentado en la sala y aprovechó para decirle que había colgado el libro de Dieste en el tendedero de ropa. Rosa lo miró como si no hubiera entendido nada. Quiero decir, dijo Amalfitano, que no lo he colgado porque previamente lo hubiera mojado con la manguera ni porque se me haya caído al agua, simplemente lo he colgado porque sí, para ver cómo resiste la intemperie, los embates de esta naturaleza desértica. Espero que no te estés volviendo loco, dijo Rosa. No, no te preocupes, dijo Amalfitano, poniendo cara de despreocupación, precisamente.
Roberto Bolaño
2666
Editorial Anagrama ‘Narrativas hispánicas’


dissabte, 7 d’abril de 2012

VINCLES, fotografies de Teresa Llordés

Del 13 d'abril al 2 de maig

Sala d'exposicions de Minyons, C/ Teatre 4-6, Terrassa, 
de dilluns a divendres i de 18h a 22h.


Inauguració divendres 13, a les 19h

6 de 9, cicle d'art i castells, un projecte del Laboratori Creatiu d'Amics de les les Arts i Minyons de Terrassa


El vincle (del llatí vĭncŭlum 'lligam' i, aquest, de vĭncīre 'lligar') és la relació afectiva o lligam que s'estableix entre dues o més persones.
Els vincles, en una colla de castells, són com un entramat de capes que se superposen i s’entrellacen, fent que l’estructura final sigui una xarxa irregular raonablement sòlida. Les imatges que presento són una dissecció d’aquests vincles que s’estableixen entre els membres de tot el col·lectiu casteller.

Intento diferenciar entre aquells vincles més personals i emocionalment més forts que es donen sovint en grups reduïts, i que els decideix el propi individu; i els vincles fortuïts, funcionals i estructurals, més propis de l’activitat i l’objectiu que es vol assumir com a grup. En aquest cas, els lligams han de ser de confiança, d’esforç, compensatoris.
També existeixen els vincles latents i desdibuixats, aquells que apareixen durant les grans diades i que mobilitzen l’esperit casteller d'individus que havien format part de la colla però que n'estan formalment desvinculats.
Teresa Llordés


Vincles líquids?

El pensador polonès Zygmunt Bauman va desenvolupar al llarg dels anys vuitanta el concepte de modernitat líquida. Bauman sosté que la precarietat i la incertesa que caracteritzen el món globalitzat actual generen en les persones la necessitat de construir-se una identitat flexible i versàtil que pugui fer front a les diferents mutacions que hauran d’afrontar al llarg de la seva vida.
Els lligams, ja siguin familiars, amorosos, d’amistat, laborals o de caràcter comunitari, es caracteritzen en la proposta teòrica de Bauman per la seva plasticitat. La vida líquida és una successió de nous començaments, de constant eliminació i reciclatge de residus espirituals, on l’únic objectiu és la supervivència. Supervivència individual que debilita el paper del vincle i la seva parella inseparable, el compromís. I que, alhora, debilita el propi concepte d’identitat: en la societat líquida ningú no sap què és, sinó que els individus es limiten a saber-se vius, a aconformar-se amb ser sense la reflexivitat a l’entorn del jo que caracteritzava la modernitat clàssica.

El concepte del vincle, del lligam emocional de caràcter comunitari donador d’identitat individual i col·lectiva, només té un sentit fort en aquelles societats i en aquelles maneres de viure que es mantenen al marge de la incertesa que caracteritza la vida actual a les societats, mal anomenades avançades, com la nostra. El vincle només té sentit en aquells entorns comunitaris de relació cara a cara on l’estabilitat dels actors i de les seves relacions fa possible el manteniment de lligams gratuïts, inútils i fins i tot contraproduents des del punt de vista utilitari, però imprescindibles i donadors de sentit existencial des del punt de vista simbòlic.

Les activitats, triplement mal anomenades, de cultura popular[1] i tradicional[2] catalana[3], no són alienes a això. Per molt que siguin una illa de proximitat i de comunitarisme en el món actual, els castells, els bastons, els diables o els gegants existeixen gràcies a persones que en la seva vida quotidiana neden entre les aigües de la modernitat líquida. I, per tant, fan compatible des del punt de vista existencial l’aparent solidesa del vincle comunitari que aporten aquestes activitats amb la volatilitat del món real.

Prova d’això n’és el fet que les colles castelleres de la ciutat de Terrassa aglutinen en l’actualitat, si som optimistes, a l’entorn d’un miler de membres. No obstant això, al llarg de la seva història (i sense que la mortalitat encara hagi fet acte de presència prou sensible estadísticament, atès que des de l’inici dels castells a la ciutat només ha transcorregut una generació) han lliurat amb tota probabilitat més de sis mil camises. Per tant, i contra l’opinió prou estesa del caràcter absorbent i quasi sectari dels castells, la constant retirada d’antics castellers de la pràctica activa i la seva també constant reposició demogràfica són norma.

Norma que parla, prou eloqüentment, de l’excés de discurs sentimentaloide a l’entorn del vincle, i del dèficit de discurs pragmàtic a l’entorn del paper que també tenen, en una societat líquida, les activitats donadores de sentit fort en moments concrets de la vida de les persones. Els vincles, en aquest cas, també són líquids…
Carles Feiner



[1] Aquestes activitats són “populars” en el sentit que són generalment gratuïtes i associades a les formes de lleure i relació dels grups socials subalterns, però no són en cap cas “populars” en el sentit de “conegudes” o “massives”.
[2] En tot cas, aquestes activitats constitueixen una reinvenció i una reinterpretació de la tradició, passada pel sedàs del darrer terç del segle XX. Vegeu, per a una major profunditat, Llorenç Prats, 1988, El mite de la tradició popular, Edicions 62.
[3] Sobre el suposat caràcter pancatalà dels castells, i per extensió d’algunes més d’aquestes activitats, llegiu http://lonegredeterrassa.blogspot.com/2008/04/luchy-nez-intent-desmuntat.html


divendres, 6 d’abril de 2012

Exposició Maneki-Neko

Fins el 30 d'abril a l'espai La Cúpula,
de dilluns a divendres i de 17h a 20h
C/ Sant Pere, 46, 1r pis, Terrassa                       

Ramon Barrio «Ubundu Li Ming» 
Rosa M. Andrés «Punkat»