diumenge, 11 de març de 2018

JOAQUIM MOLAS [1968]: «ENRIC SIÓ I EL NOU LLENGUATGE DEL "CÒMIC"»

Enric Sió: «Esbós d'un somni», 1968



ENRIC SIÓ I EL NOU LLENGUATGE DEL «CÒMIC»


La imatge és una de les formes d'expressió més tipificadores de la societat de consum i el «còmic», és a dir, la narració d'una aventura a través de dibuixos, és una de les seves manifestacions més populars. El «còmic», nascut a conseqüència dels avenços tècnics i les mutacions econòmiques, socials i polítiques produïdes pel triomf de la Revolució industrial, aparegué per primera vegada el 1896 a la premsa americana i, des d'aquesta data i amb l'anuència entusiasta d'un públic majoritari, anà creant una mitologia pròpia i afinant unes tècniques fins que, el 1933, inicià una vida independent en forma de quadern, per desembocar, cap a la dècada dels 60, en el llibre de gran luxe i accedir als nuclis intel·lectuals i artístics més exigents. Aquesta accessió pot constituir, penso, un dels fenòmens més importants del nostre temps.

Com tot art popular en plena ebullició, el «còmic» només disposa d'una pràctica acumulada amb els anys, que encara no ha estat traduïda en un articulat ben establert de preceptes i definicions. Tanmateix, els punts de partida, els ingredients més visibles i la mateixa pràctica ja permeten una certa formulació teòrica ni que sigui, a voltes, per eliminació. D'entrada, el «còmic» és una síntesi d'elements literaris i plàstics. Hi ha, abans de tot, la invenció d'unes aventures i d'uns personatges i la seva sintetització en unes situacions-clau, uns diàlegs i unes acotacions que les enllacen; hi ha, després, la realització visual d'aquestes aventures i personatges en unes formes i uns colors. Si la part literària procedeix més o menys del fulletó i de l'acudit, la segona procedeix, d'una manera immediata, de l'auca popular, la il·lustració llibresca i l'ampliació de l'acudit en dues o tres vinyetes autònomes però estretament lligades. La gran originalitat del «còmic» resideix en el fet que literatura i dibuix no se juxtaposen per a explicar l'un a l'altra sinó que es fonen en una unitat indivisible. Les operacions de llegir i mirar són simultànies, i l'una perd el sentit sense l'altra. Aquesta fusió estableix una sèrie de correspondències entre el seu llenguatge i el del cinema. Així, tots dos plantegen una mateixa relació aventura-imatge i, per tant, divideixen la primera en vinyetes o seqüències, que enfoquen a través d'una mateixa segmentació de plans i que després articulen en una unitat de significació a través d'uns buits explicats, insinuats o simplement suggerits. El «còmic», per altra part, ha estat d'evolució més lenta que el cinema i n'ha sofert més d'una influència directa d'aquest (per exemple, la reproducció de la bellesa femenina típica creada per les stars de moda o l'estil impressionista de certs autors americans de la dècada dels 30).

El «còmic», però, és un art autònom i posseeix unes característiques pròpies que podríem esquematitzar en els termes següents: narració (no descripció) d'una aventura per mitjà de dibuixos que són muntats en unitats d'una làmina o, a tot estirar, de dues làmines encarades, i que ha de resultar sintètica, variada, sorprenent, intel·ligible i històrica. En efecte: el «còmic», condicionat per les necessitats del negoci editorial i per l'índex d'atenció que mostra el lector popular, mínim i sempre canviant, ha de concentrar l'aventura en unes vinyetes prèviament determinades, més plenes d'acció que no pas de reflexió, essent l'acció i cadascun dels seus episodis una veritable sorpresa, no per mig suposada d'aparició menys colpidora. Tot això ha d'ésser fet d'una manera directa i senzilla fins a l'esquematisme i, sobretot, ha de recollir i canalitzar les aspiracions conscients, o subconscients, de les capes més àmplies de la societat a través de formes èpiques i caricaturesques. Ingredients i trets distintius a part, el «còmic» es desplega en un ventall de gèneres i d'estils que suposen nivells artístics molt des­iguals i creen tradicions personals i fins nacionals que encara no han estat prou estudiades.

Barcelona ha estat, i és, un dels grans centres de producció de «còmics». En efecte: els seus guionistes i dibuixants, a més de nodrir la poderosa indústria local, que monopolitza el mercat hispànic i europeu, i fins exporta a l'americà, treballen amb èxit per a les agències internacionals de Londres i Nova York. Llur unitat de base, però, traeix interessos i estils força variats. Així, per exemple, si Escobar o Benejam recullen les frustracions i les inquietuds de la Catalunya de postguerra tot ampliant la tradició local de l'acudit mig costumista mig caricaturesc o si Jesús Blasco inventa per al famós Cuto un seguit d'aventures de neta influència americana, Enric Sió, més ambiciós, tradueix amb originalitat els darrers corrents intel·lectualistes del «còmic» francès. D'entrada, Sió és un destructor dels esquemes tradicionals que posa en joc les tècniques més noves de la fotografia i el cartell publicitari. Imagina muntatges estridents tant per a les vinyetes com per a les làmines, prescindeix del traçat negre que retalla les figures i, per tant, les redueix a una combinació més o menys estilitzada de taques cromàtiques i, sobretot, les sotmet a un procés físic de desintegració. Els rostres, com el de la Guillermina Motta que apareix a la portada d'Oriflama d'octubre i del seu darrer disc, ofereixen un contorn realista, però, a través d'una barreja de colors molt personals —alguns directes, d'altres solaritzats—, són desfets en taques que no reprodueixen formes geomètriques d'estil cubista sinó d'altres que insinuen rostres en miniatura o són del tot gratuïtes. El resultat podria fer pensar en la desintegració dels cossos d'Hiroshima, mon amour, però, en estar desprovist de tot dramatisme o de tota intenció crítica, esdevé d'una fredor distant que només s'imposa per les seves troballes d'ordre visual. Tanmateix, Sió no es limita a destruir sinó que, conscientment o inconscientment, crea un art nou on el procés de destrucció, fins a cert punt d'estirp dadaista, es combina amb bona part de les experiències plàstiques fetes des del tombant de segle. I així, al costat dels rostres desintegrats trobem figures fantasioses i fins líriques a la manera dels modernistes (i, més concretament, d'un Beardsley) o trobem tècniques que, com la del collage, tipifiquen l'avantguarda més delirant de la preguerra. Art de destrucció i, a la vega­da, de creació i de síntesi, els «còmics» de Sió se situen en un dels llocs més vistents de la nova figuració pop.




Amb la sèrie que avui comença [«Lavínia 2016 o la guerra dels poetes»], Enric Sió posa aquestes inquietuds al servei del seu humanisme crític i de la gran literatura de tots els temps. Així, potencia allò que era, i és, un art dinàmic i depurat amb certs continguts crítics que pugnen per contribuir al total alliberament de l'home. I realitza, amb el doble bagatge, una experiència cultural nova. Els feuilletons dessinés de la premsa francesa tradueixen obres literàries famoses en termes plàstics, però no estableixen cap de les relacions internes que suposa el «còmic». L'obra literària és la mestressa de la situació i el dibuix no és sinó un servent fidel. Ell, en canvi, fa una tria adequada de contes i episodis autònoms de textos més voluminosos i, despullant-los de tot element literari, els recrea mitjançant el dibuix fins a obtenir una obra nova i vàlida per si mateixa. O, si voleu, prescindeix d'un llenguatge consagrat per segles d'exercici i el substitueix per un altre de distint, tot just formulat. Crec que l'aventura és original i que pot obrir grans perspectives a l'art contemporani.

Joaquim Molas
Oriflama, núm. 78, desembre de 1968




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada