dijous, 29 d’abril del 2021

EXPOSICIÓ I CARPETA: «BOSC ENDINS», D'ANNA CLARIANA

L'exposició es podrà visitar al Sant Pere, 46, primera planta, del dilluns 10 de maig fins al divendres 4 de juny de 2021 (de dilluns a divendres de les 17:00 a les 20:00h).

La carpeta Bosc endins que es presenta en aquesta exposició forma part de la sèrie de Carpetes Gràfiques que Amics de les Arts i Joventuts Musicals publica conjuntament amb Taller Fotogràfic sobre el treball d’artistes d'Art Gràfic i Visual, considerant la seva relació amb els diversos gèneres literaris.






* * *


Els dons de les Fades

CHARLES BAUDELAIRE


Les Fades havien organitzat una gran assemblea per procedir al repartiment de dons entre tots els nounats arribats a la vida en les últimes vint-i-quatre hores.

Totes aquelles Germanes del Destí antigues i capritxoses, totes aquelles Mares estranyes del goig i del dolor, eren molt diferents: unes tenien un aspecte ombrívol i taciturn; unes altres, l'aspecte eixelebrat i maliciós; unes, joves que havien estat sempre joves; unes altres, velles que havien estat sempre velles. 

Tots els pares que tenen fe en les Fades hi havien acudit, portant cadascú el seu nounat en els braços. 

Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, s'havien acumulat al costat del tribunal, com els premis sobre una estrada per al seu repartiment. Allò que hi havia d'especial en aquest cas era que els Dons no responien a cap recompensa a un esforç, sinó que, ben al contrari, eren una gràcia concedida a aquell que no havia viscut encara, una gràcia capaç de determinar el seu destí i convertir-se tanmateix en font de la seva desgràcia com de la seva felicitat. 

Les pobres Fades estaven molt enfeinades perquè la multitud de sol·licitants era molt gran, i la gent del món mitjà, que queda entre l'home i Déu, està sotmesa, com nosaltres, a la terrible llei del Temps i de la seva infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts i els Segons. 

Realment, estaven tan nervioses com els ministres en un dia d'audiència o com els empleats del Mont de Pietat quan durant una festa nacional s'autoritzen els desempenyoraments gratuïts. Crec, fins i tot, que miraven de tant en tant la maneta del rellotge amb tanta impaciència com els jutges humans que, reunits tot el matí, no poden deixar de somiar amb l'hora de dinar, amb la família i amb les seves adorades sabatilles. Si en la justícia sobrenatural hi ha una mica de precipitació i d'atzar, no ens sorprenguem que succeeixi el mateix alguna vegada en la justícia humana. Seríem nosaltres, en tal cas, jutges injustos.

En conseqüència, es cometeren aquell dia algunes lleugereses que podrien considerar-se estranyes si la prudència, més que el capritx, fos un caràcter distintiu i etern de les Fades. 

Així, el poder d'atreure magnèticament la fortuna s'adjudicà a l'únic hereu d'una família riquíssima, que, com que estava mancat de sentit caritatiu i tampoc sentia cap atracció pels bens més visibles de la vida, hauria de trobar-se més endavant sense saber què fer amb els seus milions.

Així, s'atorgaren l'amor a la Bellesa i a la Puixança poètica al fill d'un trist pelacanyes, picapedrer d'ofici, que no podria, de cap manera, afavorir les capacitats ni alleujar les necessitats de la seva malaurada descendència. 

Se m'oblidava dir-vos que el repartiment, en casos tan solemnes, és sense apel·lació, i que no hi ha do que pugui refusar-se. 

Ja es disposaven a marxar totes les Fades, creient completada la seva feina, perquè ja no quedava cap més regal, cap obsequi que abocar sobre tota aquella colleta de petits humans, quan un bon home, un pobre botiguer, segons crec, s'aixecà i, agafant del vestit de vapors multicolors la Fada que tenia més a prop, exclamà: «Eh! Senyora! Que us oblideu de nosaltres! Encara falta el meu nadó! No he vingut per marxar amb les mans buides».

La Fada hauria pogut sentir-se trasbalsada, perquè ja no quedava res. No obstant això, recordà a temps, una llei molt coneguda —encara que aplicada rares vegades— en el món sobrenatural, aquell que habiten aquestes deïtats etèries, amigues de l'home, i que sovint es veuen obligades a doblegar-se a les seves passions, com ara les Fades, els Gnoms, les Salamandres, les Sílfides, els Silfs, les Dones d'aigua, els Tritons i les Ondines —em refereixo a la llei que concedeix a les Fades, en casos semblants, és a dir en el cas d'haver-se esgotat els presents, la facultat de concedir-ne un altre, suplementari i excepcional, sempre que tingui suficient imaginació per crear-lo a l'instant. 

Així, doncs, la bona Fada contestà, amb un aplom digne del seu rang: «Dono al teu fill... li dono... el Do de caure en gràcia!». 

«Però, caure en gràcia com? Caure en gràcia...? Per què caure en gràcia?» —preguntà de manera reiterada el pobre botiguer, que sens dubte seria un d'aquests raonadors tan abundants, incapaços d'aixecar-se fins a la lògica de l'Absurd. 

«Perquè sí! Perquè sí!» —replicà la fada enrabiada, girant-li l'esquena; i en incorporar-se al seguici de les seves companyes, els digué—: «Què us sembla aquest comerciant vanitós, que vol entendre-ho tot, i que després d'haver aconseguit per al seu fill el millor present, encara s'atreveix a qüestionar i a discutir l'indiscutible?».

(Traducció de Jordi F. Fernández Figueras)



* * *


Les dons des Fées

CHARLES BAUDELAIRE


C'était grande assemblée des Fées, pour procéder à la répartition des dons parmi tous les nouveau-nés, arrivés à la vie depuis vingt-quatre heures.

Toutes ces antiques et capricieuses Sœurs du Destin, toutes ces Mères bizarres de la joie et de la douleur, étaient fort diverses: les unes avaient l'air sombre et rechigné, les autres, un air folâtre et malin; les unes, jeunes, qui avaient toujours été jeunes; les autres, vieilles, qui avaient toujours été vieilles.

Tous les pères qui ont foi dans les Fées étaient venus, chacun apportant son nouveau-né dans ses bras.

Les Dons, les Facultés, les bons Hasards, les Circonstances invincibles, étaient accumulés à côté du tribunal, comme les prix sur l'estrade, dans une distribution de prix. Ce qu'il y avait ici de particulier, c'est que les Dons n'étaient pas la récompense d'un effort, mais tout au contraire une grâce accordée à celui qui n'avait pas encore vécu, une grâce pouvant déterminer sa destinée et devenir aussi bien la source de son malheur que de son bonheur.

Les pauvres Fées étaient très-affairées; car la foule des solliciteurs était grande, et le monde intermédiaire, placé entre l'homme et Dieu, est soumis comme nous à la terrible loi du Temps et de son infinie postérité, les Jours, les Heures, les Minutes, les Secondes.

En vérité, elles étaient aussi ahuries que des ministres un jour d'audience, ou des employés du Mont-de-Piété quand une fête nationale autorise les dégagements gratuits. Je crois même qu'elles regardaient de temps à autre l'aiguille de l'horloge avec autant d'impatience que des juges humains qui, siégeant depuis le matin, ne peuvent s'empêcher de rêver au dîner, à la famille et à leurs chères pantoufles. Si, dans la justice surnaturelle, il y a un peu de précipitation et de hasard, ne nous étonnons pas qu'il en soit de même quelquefois dans la justice humaine. Nous serions nous-mêmes, en ce cas, des juges injustes.

Aussi furent commises ce jour-là quelques bourdes qu'on pourrait considérer comme bizarres, si la prudence, plutôt que le caprice, était le caractère distinctif, éternel des Fées.

Ainsi la puissance d'attirer magnétiquement la fortune fut adjugée à l'héritier unique d'une famille très-riche, qui, n'étant doué d'aucun sens de charité, non plus que d'aucune convoitise pour les biens les plus visibles de la vie, devait se trouver plus tard prodigieusement embarrassé de ses millions.

Ainsi furent donnés l'amour du Beau et la Puissance poétique au fils d'un sombre gueux, carrier de son état, qui ne pouvait, en aucune façon, aider les facultés, ni soulager les besoins de sa déplorable progéniture.

J'ai oublié de vous dire que la distribution, en ces cas solennels, est sans appel, et qu'aucun don ne peut être refusé.

Toutes les Fées se levaient, croyant leur corvée accomplie; car il ne restait plus aucun cadeau, aucune largesse à jeter à tout ce fretin humain, quand un brave homme, un pauvre petit commerçant, je crois, se leva, et empoignant par sa robe de vapeurs multicolores la Fée qui était le plus à sa portée, s'écria:

«Eh! madame! vous nous oubliez! Il y a encore mon petit! Je ne veux pas être venu pour rien.»

La Fée pouvait être embarrassée; car il ne restait plus rien. Cependant elle se souvint à temps d'une loi bien connue, quoique rarement appliquée, dans le monde surnaturel, habité par ces déités impalpables, amies de l'homme, et souvent contraintes de s'adapter à ses passions, telles que les Fées, les Gnomes, les Salamandres, les Sylphides, les Sylphes, les Nixes, les Ondins et les Ondines, —je veux parler de la loi qui concède aux Fées, dans un cas semblable à celui-ci, c'est-à-dire le cas d'épuisement des lots, la faculté d'en donner encore un, supplémentaire et exceptionnel, pourvu toutefois qu'elle ait l'imagination suffisante pour le créer immédiatement.

Donc la bonne Fée répondit, avec un aplomb digne de son rang: «Je donne à ton fils... je lui donne... le Don de plaire

«Mais plaire comment ? plaire... ? plaire pourquoi ?» demanda opiniâtrément le petit boutiquier, qui était sans doute un de ces raisonneurs si communs, incapable de s'élever jusqu'à la logique de l'Absurde.

«Parce que! parce que!» répliqua la Fée courroucée, en lui tournant le dos; et rejoignant le cortège de ses compagnes, elle leur disait: «Comment trouvez-vous ce petit Français vaniteux, qui veut tout comprendre, et qui ayant obtenu pour son fils le meilleur des lots, ose encore interroger et discuter l'indiscutable ?»

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada