HISTÒRIES ÍNTIMES
Capses de música
Capses de records, tresors o secrets
La capsa de música, a més
de preservar un objecte tangible, immaterial o simbòlic, guarda una melodia.
I a l'obrir-la (obrim tant la melodia com la capsa) descobrim un
secret.
És una capsa especial, vestida de romàntica decadència, de
misteri; tot allò que preserva de la mirada aliena esdevé tresor doncs no és un
simple estoig material sinó també musical.
I el tresor, als nostres ulls, profanat per la tafaneria i el
desig, permet evocar una història íntima,
SECRETA.
Roser López Monsò
* * *
* * *
LA CAPSA DELS REMEIS
* * *
LA CLAU DEL CELLER
* * *
BLAU
* * *
SECRET
* * *
Obriu els secrets,
torneu-los a tancar,
i doneu-los corda si s'escau.
* * *
L'ÚLTIM VIATGE
* * *
LA CAPSA DEL MAG
i doneu-los corda si s'escau.
* * *
L'ÚLTIM VIATGE
 |
La capsa de l'últim viatge
|
Cauen les hores, lentes,
feixugues, grises com el cel prenyat de pluja. A la parada de l'autobús la gent s'espera i fuig, de tant en tant
algú alça l'esguard. En un racó, absent (invisible gairebé), seu una velleta
vestida amb bata i calçada amb pantofles; a la falda sosté una caixeta, s'hi
aferra amb mans serrades, talment taula de salvació de les restes d'un
naufragi.
Un dels conductors de la línia 5 s'adona de la dona, de la seva
presència descontextualitzada; ja fa molta estona que s'espera, gairebé tota la
tarda. L'home es pregunta què hi fa allà, asseguda amb la capseta a la falda,
vestida d'aquella manera.
Amb la mirada fixa i el
pensament perdut la pobra anciana va desgranant el temps sense ni adonar-se'n,
com si esgranés
faves i pèsols per a un àpat multitudinari.
De sobte, com per obra d'un
malefici, un parell de marrecs descarats li arrabassen la capsa i fugen
corrents, joganers i enriolats. Ella triga a reaccionar però quan, inevitablement, constata la dimensió
de l'incident, esclata en plors de criatura de pocs anys.
Entre els espectadors que
esperen l'autobús
improvisen un petit enrenou, els instants següents corren molt de pressa i de
seguida arriba a la parada un home jove, esbufegant, amb la capsa de l'àvia.
El rostre de la dona s'il·lumina d'una estranya beatitud, les mans li
tremolen i no troba, per més que les busca, paraules d'agraïment; els
espectadors accidentals somriuen alleugerits, satisfets.
—Gràcies —aconsegueix dir, finalment, amb veu menuda i
grata.
—Que espera algú? —li pregunta el jove heroi,
artífex del final feliç.
—Sí —respon la velleta, lacònica. I adopta de nou la postura i actitud
que ha mantingut, inalterable, durant tota la tarda.
I ja de nit, durant l'últim viatge, el conductor de la línia 5 que
abans s'havia preguntat alguna cosa sobre aquella dona veu que encara és allà,
asseguda, esperant. S'ha adormit aferrada a la caixeta.
El xofer baixa del cotxe i
comprova, estupefacte, que no és la son qui s'ha endut la pobra vella. És morta.
Després, tot l'enrenou: la policia, l'ambulància,
la família.
És tard. La nit espessa s'apodera del ritme dels vius,
passa full del llibre del temps. Els carrers es van buidant; la calma, la
trencarà sobtadament la pluja congriada, barrejant-se amb les hores de son, els
somnis i els malsons.
I a la
parada de l'autobús, a
terra en un racó, ancorada en el temps i oblidada de tots, resta la capseta de
l'àvia.
* * *
LA CAPSA DEL MAG
 |
La capsa del mag
|
Fa molts anys.
Un estiu.
Un mag va arribar al poble.
A mi, com a tots els altres infants, em va entusiasmar la
bona nova doncs no estàvem acostumats a rebre forasters, i menys
d'aquell tipus tan poc comú.
Duia una capseta màgica.
Cada vespre, durant una setmana, va asseure's a la plaça
voltat de quitxalla, i explicà històries fantàstiques de països llunyans que
cap de nosaltres no havia somiat mai. Obria la capseta (que, a més, feia
música) i en treia un objecte: l'anell d'un sultà poderosíssim, un mocador xop
de llàgrimes de princesa, un mapa d!un tresor introbable, un bocí d'ala de fada... Era increïble la de coses que hi cabien.
Aquella caixeta m'inquietava i a l'hora em fascinava. Per
això una nit, quan el mag acabà la representació, m'hi vaig
acostar, ofegat de timidesa, i li vaig preguntar si podia obrir-la. Pensava que
s'hi negaria doncs era una eina massa valuosa, secreta.
Però em va dir que sí.
La vaig obrir...
I aleshores vaig saber que aquell home era un mag de
veritat.
Me la va regalar. Em va costar acceptar-la, em feia por.
Però encara la conservo.
I en ella hi guardo les d'històries
de la imaginació.
* * *
LA CAPSA DELS REMEIS
 |
Collaret de cascavells
|
Remei per alleujar els mals
del cor provocats per un amor dissortat
COLLARET DE CASCAVELLS
Ingredients:
Tants picarols com anys
tingueu
Cordillet
Elaboració:
Enfileu els picarols un per
un. I un per un bategeu-los amb paraules que us portin bons records.
Un cop els tingueu enfilats,
nueu els dos caps del cordill.
Ja us podeu penjar el
collaret. Convé dur-lo uns quants dies seguits, fins que noteu els primers
símptomes d'alleujament.
* * *
LA CLAU DEL CELLER
 |
La capsa de la clau del celler
|
La pubilleta va
entrar precipitadament al dormitori de la seva rebesàvia i s'esmunyí sota el
llit, vell mastodont vestit d'arnes i colors esmorteïts pel pes dels anys. Però
la institutriu va descobrir l'amagatall. Va entrar a l'encalç, amb passa ferma,
i alçà les flassades d'una estrebada. Al fons va veure la nena.
—Carlota! Surt
immediatament! Si no surts ara mateix et tancaré al celler... La menuda, només
sentir la paraula celler, va canviar de colors.
—Que no em
sents!?
No vulguis saber
què s'hi amaga en la foscor del celler.
Finalment obeí.
La institutriu
l'agafa, sense pietat, l'alçà d'una revolada i sense desaferrar-la l'empenyé
fora de l'habitació.
Li estrenyia el
braç amb una força tan desmesurada que la petita, instintivament, entre ganyota
de dolor i ganyota de ràbia, li clavà una mossegada llarga i incisiva a la mà.
La dona proferí un crit dolorós, agut com una ganivetada però, contra els
pronòstics de la menuda, no la deixà anar sinó tot el contrari; no li va donar
ni temps ni opció de forcejar i escapar-se: l'atenallà.
—Al celler de
dret! —bramà la institutriu clamant venjança, arrossegant-la escales avall, cap
a l'inframón de les tenebres.
Tres són els
graons, i la resta és foscor il·limitada.
La nena arrencà
un plor desesperat, sense solució.
La foscor no té
una forma determinada, pot esdevenir qualsevol cosa prou horrible nascuda de la
imaginació, i en la teva imaginació menuda hi caben tantes coses...
Era tan
espaordidor el sentiment que l'oprimia, que la petita gairebé no podia caminar,
es deixava portar, arrossegar. No podia creure's que aquella dona fos capaç de
complir l'amenaça. Aleshores va adonar-se de la mossegada que li havia clavat a
la mà, sagnava, i va comprendre que la bruixa compliria, cegada per la ràbia.
La situació,
extrema, no diferia gaire d'altres situacions similars llegides o escoltades en
contes de terror, només que era real i ella n'era la protagonista, i la
institutriu el botxí, i al celler l'esperava el monstre. Només d'imaginar-s'ho
ja va sentir unes mans de foscor que l'ofegaven.
En arribar al
celler la institutriu s'aturà, d'una de les butxaques en va treure una clau i
obrí la porta. Del forat pujà una bafarada d'humitat reclosa que a la menuda li
semblà ferum de monstre. Moguda per l'instint més primari de tot ésser, va
treure forces d'on no en tenia i aprofità un descuit mínim de la institutriu
per deslliurar-se'n. Durant aquesta breu confusió li va fer caure la clau dels
dits i, abans no tornés a agafar-la, la nena li ventà un forta empenta que la
féu trontollar i precipitar-se graons avall, al fons del celler. La institutriu
cridà, demanà auxili, però la menuda agafa la clau i tancà la porta,
ràpidament. Era hora de dinar i havia de córrer a rentar-se, si no era a taula
puntualíssima el pare la renyaria.
El celler era un
soterrani abandonat. El senyor n'havia fet adequar un altre de més espaiós, i
més proper a la cuina, doncs l'antic quedava en un dels indrets més profunds i
amagats de la casa. I ara rarament algú hi entrava, ni tan sols s'hi acostava,
doncs aquella part de l'edifici havia quedat en desús.
Les nenes petites guardem
petits joiells i valuosos tresors de quincalla...
* * *
BLAU
 |
La capsa del somni blau
|
Orfe de mar, terra endins,
guardo l'aroma d'un cos
a les mans, i al llavi clos,
la sal del blau i dels pins
el sucre.
A cau d'orella,
els secrets d'un cargol sord;
xarxes i petons a bord
d'una nau de fusta vella,
que per nom duu l'esborrany
d'un pensament i un viatge
de tornada: blau miratge, àncora i ferro, parany
del record.
Si fos bressol
Si fos bressol
d'aigua; roca clivellada,
vestida d'onada i de bromera...
Si fos vela (ala de vent),
tresor d'aigua o peix d'argent...
Tornaré de matinada
foll i assedegat d'amor,
malalt fervent per enyor,
golafre d'un cos de vesprada.
I em perdré, captiu del blau,
nàufrag vell de terra endins,
patró d'herbrats i camins,
orfe d'estel, platja i pau.
Aquesta era la
cançó del somni d'un home, la guardava en una capsa imaginària:
EL SOMNI BLAU
Era un home de
terra endins que no havia vist mai el mar, i que al veure! per primera vegada
va enamorar-se'n. Com també va enamorar-se i estimà una dona que taral·lejava
una cançó inoblidable.
Però el destí
l'arrossegà de nou terra endins.
I ara somia la manera de
tornar, mentre vagareja perdut en el blau del record. I en els seus malsons de
matinada formula el futur com un acte de fe, fervorós, tot i saber que res del
que desitja arribarà a complir-se.
* * *
SECRET
 |
La capsa del secret
|
28 d'abril de
1925
DES DE LA
CONTRADA SECRETA
DE L'AMOR INVERS
Estimada Júlia,
tinc tantes
ganes que arribi l'estiu i plegades puguem comptar hores sense límit...
[...] Hem
començat a alçar l'hivernacle. El pare ha contractat un jove aprenent
d'arquitecte que pateix una profunda ansietat per impressionar femelles. L'ha
buscat jovenet i ben plantat expressament, perquè no em relaciono prou amb
persones de la meva edat (de l'altre sexe). La mare està preocupada i n'està
fent un problema de dimensions extraordinàries.
Tots voldrien
veure'm promesa. La inquietud s'està escampant per tota la família, l'està
escampant la mare.
Els odio.
Si sabessis com
els odio quan insisteixen en presentar-me pretendents ansiosos de complaure'm
[...].
Si fossis aquí
tot seria més planer.
T'ho havia dit
que la idea de l'hivernacle se'm va acudir quan vas marxar? Quan vas pujar al
cotxe i em vas fer adéu amb la mà...
Quan el cotxe va
tombar el revolt vaig córrer a refugiar-me al jardí i aleshores el vaig veure,
en la meva imaginació però detalladament davant dels meus ulls: una bella presó
de vidre.
Un hivernacle on
floreixin flors a recer del món, de la hostilitat i la incomprensió.
[...] Hi passo
moltes tardes, imaginant, pensant. Imaginant-lo bastit del tot; pensant en
totes dues, soles, estimant-nos,
tancades en una presó tan bella.
tancades en una presó tan bella.
T'enyoro,
Berta
* * *
METAMORFOSI
* * *
METAMORFOSI
 |
La capsa amb un
testimoni de la metamorfosi
|
Abans de
desaparèixer del tot li va fer arribar una capsa i una carta. La capsa era una
caixeta de música especial. Molt especial perquè a l'obrir-la (cosa que féu
ràpidament) va sentir com l'embargava una sensació dolcíssima de benestar
profund.
La carta...
L'Ange-Gardien,
19 d'abril de 1998
Raquel estimada,
a hores d'ara et
deus preguntar què significa tot això. Encuriosida? Espantada?
La capsa és (em
costa expressar-ho així) una petita part del que sóc, d'allò que he
esdevingut... La carta és un adéu (definitiu) en llenguatge humà i en termes
terrenals.
És difícil
d'entendre, de creure. Alguns fets (algunes sensacions) resulta impossible
explicar-los amb paraules escrites, no existeixen paraules prou amples, prou
fondes, per poder encabir-los.
Dilluns passat,
dia de repòs obligatori recomanat pel metge, vaig llevar-me tard. Vaig
despertar-me a mig mati; tenia ganes d'orinar, no podia aguantar-me més i vaig
córrer cap al lavabo.
Però no vaig
poder evacuar. Tot i tenir-ne ganes, una imperiosa necessitat, em va ser
materialment impossible: em mancaven els atributs sexuals. I tot, al seu lloc,
era pell fina, impúber, verge, sense cap orifici ni signe de brutícia impura.
Primer em va
venir mareig, em va costar sobreposar-me. I em vaig passar tot el dia davant
del mirall, contemplant-me.
Extraordinàriament,
l'ensurt inicial va anar atenuant-se, lentament però de manera progressiva, i
va deixar lloc a la tranquil•litat, a una mena de serenor estranya,
irrefutable. I la serenor, quan ja en vaig estar ple a vessar, sadollat, va
convertir-se en sensació de benestar; vaig començar a sentir-me diferent,
fantàstic en certa manera.
La metamorfosi
va prosseguir el seu curs. En hores successives vaig anar perdent tot tipus
d'apetits, les necessitats fisiològiques i la capacitat de generar odi o sentir
dolor. Vaig anar reduint sensacions i sentiments en cercles estrets, o millor
dit, reconduint-los en una línia clara i pura, celestial. Després, tot jo vaig
anar perdent consistència, fent-me d'un altre tipus de matèria més etèria i
espiritual.
Fins a prendre,
amb delit i entusiasme, consciència i cos d'àngel
I és per això
que no puc ser al teu costat d'una manera humana, terrenal. Però puc veure't i
crec que, amb una mica de paciència, em podràs sentir algun dia d'una manera o
altra.
No et vull dir
adéu.
T'estimo d'una manera nova,
Marc
* * *
LA CAPSA DE LES LABORS D'AMOR
 |
La capsa de les labors d'amor
|
Entrellaçant els fils dels nostres pensaments,
faig curta la distància que ens separa.
Tot i saber que
ets lluny,
Tan lluny que només amb el pensament puc haver-te.
et sento a cau
d'orella taral·lejar vells records.
Tan lluny com interminables són els camins del desig.
Rellegeixo
paraules de poeta en cartes escrites al vent,
Tan lluny que en la pluja et sento, amb regust de llunyania.
i segresto
petons als núvols de cotó.
Tan lluny que la promesa,
dissolta en la terra,
nodreix arbres que arriben fins al cel.
nodreix arbres que arriben fins al cel.
* * *
LA CAPSA DELS SOMNIS
DOLÇOS
 |
| La capsa del somnis dolços |
M'acabo
d'empassar un àngel, o millor dit, de menjar-me una galeta de pastisseria,
quadrada, torrada, ensucrada, boníssima. I, de sobte, m'adono que el meu àngel
no és amb mi, ha desaparegut.
Me l'he empassat
i el sento com una cosa viva que se'm mou per dins...
Somio la noia
dels meus somnis i només somiant trobo consol. I al despertar-me l'enyoro i
desitjo tornar a les hores de son per poder retrobar-la...
Sóc en una
banyera, en un balneari; submergida en una sensació dolcíssima, en una mena de
substància semblant a la mel, o nèctar potser. Sento com tota jo m'omplo
lentament d'aquest líquid espès, fins a quedar-ne saturada. I tot i semblar que
m'ofego...
Sóc al llit, en
una habitació on no he estat mai. Espero plaer, però tan sols el fet d'esperar
ja em produeix un plaer immens. No sé ben bé què o a qui espero i em sembla que
no ho arribaré a saber mai.
Però el fet de
no saber-ho ja em resulta plaent...
Visc en una
gàbia. La mestressa m'acaba de donar menjar, i s'ha deixat la portella oberta.
Descuit fetal!
Només he d'alçar el vol...
De la capsa dels somnis
dolços
* * *
* * *
El 2 de juliol de 1998 Roser López Monsò inaugurava a la Casa Galèria de Terrassa la seva primera exposició: Històries íntimes, una combinació de caixes de música, objectes i textos literaris, que va significar un pas endavant en la seva recerca artística.
[La data d'inici que consta a la targeta d'invitació és errònia, l'exposició va ser oberta al públic entre el 2 i el 16 de juliol.]
[La data d'inici que consta a la targeta d'invitació és errònia, l'exposició va ser oberta al públic entre el 2 i el 16 de juliol.]
* * *
 |
Roser López Monsò [Arxiu Tobella - Montse Saludes]
|
 |
| Roser López Monsò [Arxiu Tobella - Montse Saludes] |
 |
Diari de Terrassa, 4 de juliol de 1998
|
 |
El 9 Nou, 11 de juliol de 1998
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada