diumenge, 13 de setembre de 2015

«COVO MILERS DE MOSQUITS», POEMES DE ROSER LÓPEZ MONSÒ








COVO MILERS DE MOSQUITS

Roser López Monsò


1.

Amb l’ordit a les mans i trames de saliva
els moviments de pell a pell són lents,
comptats en un descuit d’escletxes variables.

2.

Som un gran tros de fang sense treballar
en una cruïlla a la mirada, per buidar uns ulls
en altres a les mans cegues i a les llengües
suturades, saturades de saliva. Per entendre
la sang del metrònom als polsos, els sexes
exploren a l’uníson els límits del silenci.

3.

La geografia variable és
en aquella claror del dia,
que debuta en la suor de la nit
gastada a vici de capricis.
A l’habitació hi ha un escampall
d’animals esventrats.

4.

Secret serrat d’un vestit d’estiu
festiu per obrir-me l’espinada
i despullar-me. En un punt i a part
de l’omòplat hi ha un antull
de gestació avançada i estat pretèrit.

5.

Ràtzia per robar-me un collaret filferrat
petó a petó, i llevar-me la pell velada de salives.
Per liquar les voluntats, de la fam al raciocini,
estavellàvem gemecs contra un cel
perimetral al moll prohibit del fruit amarg.

6.

Portes un vestit vermell, la sang s’escola
per entre les bigues mestres i els claus reblats:
la teva ombra és una constel·lació. 
S'obre l'abisme al final de la carícia.


7.

Sentia la gravidesa d’un desfici
passatger d’un vol cancel·lat
a última hora. Amb voluntat subliminal
depuràvem les paraules per osmosi
i una gebrada ens va corprendre
a la cafeteria asèptica.
Tenia un glop als ulls de sang
calenta i al pols, la gleva.

8.

Ella congela un moviment,
tota la lentitud d’una passa:
contorsió o corrosió.
És l’embat de les aus blanques,
un gest saturat i sense màcula.
Entra sense fer soroll
i en la penombra et cus els ulls,
les parpelles, amb fil de nylon.

9.

No sempre pots falcar el temps
que passa i trontolla
en un acte migratori de carícies,
d’estat a estat del cos sense fronteres.

10.

Evocador, clausurat d’intensitat,
un gest teu que era de carn
i et manifestava plena
s’ha convertit en un paràsit
instal·lat a la vàlvula mitral.
A voltes i revoltes
em ve un avortament al cap
sobtat,
i em fa retrocedir tota la sang
fins al començament,
quan no eres actitud sinó batec.

11.

DELIBERADAMENT

El vent, a les mans, és un udol
caní de zel i mel d’ullals
per devorar les hores a sang calenta,
i ulcerar en un puny l’absència.

12.

MALAHERBOLOGIA

Mala herba que arreles a la carn
i empares terra i pedres. Verda i sana,
creixes als marges del cos, sota la pell,
fonda i dispersa: llavor de nosa incerta
germinada. Floreixes i el teu fruit,
gestació alada, és paràsit que s’incrusta
en una altra anatomia i la gangrena.

13.

Absents, l’un en l’altre,
retornen
allà on no han estat mai
conscients del pas fugaç.
Es despullen per dormir
unes hores reviscudes,
sense saber-les velles;
i estimar-se com s’escola
per l’embornal la pluja
que no cessa i torna inconscient
tot el que es diuen a la boca
en va si ho intenten evitar,
com l’aigua de la font
als palmells.

14.

Encara et sento cada cop
subterrani que travesso la via.
Sóc habitant de superfícies
però m’agradava soterrar-me en tu
i ara només em resta un pas
de record a peu d’andana.
Un dia, vam aturar-nos sota els rails
mentre ens passaven pel damunt
tots els trens amb retard.

15.

Covo milers de mosquits
com un desig
sota la pell d’hiverns remots.

16.

En sentir-nos, per capil·laritat,
la terra s’esberla com una síndria
de carn i aigua de sexes.
Reduïm l’espai a un esquema
que finalitza dins la boca
i esperem a peu de semàfor
que el petó es torni vermell.
Practiquem el daltonisme.

17.

Tanques els ulls
i no els tornes a obrir
fins que rellisco,
dins la boca pels teus llavis
com un cargol mandrós,
i em deshabites.

18.

Secret que em prens, indòmit;
paraula que arreles a la carn
i a l’os, al moll, i l’esquerdes.
Encara batega,
sagna lentament, respira.

19.

El teu cos és un topònim 
de frontera en terra pròpia,
d’hiverns remots 
i ermots de suor gebrada.
Acumulo factures impagades 
de la llum d’aquells matins,
quan la pell t’era un cel 
ennuvolat i clarianes,
com el meu alè 
i la son arran d’esquena.
Inevitablement, em venç 
un riu cabalós de suïcidis,
d’aquell desert ignot 
d’on n’ets tota la set.

20.

Em parles en una llengua
que no conec dins de la boca
i jo t’escric en alfabet remot,
però tot argument em fuig
com el tord al tret
ferit de no trobar-te nu
en la ignorància d’abraçar-te
et destil·lo a un punt del coma,
etílic, i projecto les nits
en coordenades per tocar-te
i enfonsar-me.

21.

Els meus cavalls desboquen zels espessos
de llum atapeïda en boires de llautó;
desllauren tots els solcs, cecs d’aurores,
i vengen sacrificis al teu cos,
estigma d’un discurs violent i lògic
confós de bogeria al curs del meu galop.

22.

DERIVA

Als ulls retens fugacitats d’estels
caiguts en aigües fondes.
Trenco onades al teu cos
sense treva, en clau de lluna
et navego sense el Nord
d’una conversa presa.
A port perdut, els teus límits
són atzars d’un far vell
corrupte de salobre el persevero
encesa. Tocar-te és ancorar-me.

23.

Una quietud que es dessagna
és una illa, al tacte, i recança.
Bressoles el desig
com una fera anestesiada
d’un ordre natural retroinvertit.

24.

Desfàs totes les passes, descalces
d’un camí que et mena a un cos,
per traduir a silenci ple i saliva
tots els ocells caçats a cegues.

25.

Al teu cor, pres, regolfen els batecs
de tot un dia. Alhora has malgastat,
en ebrietats, silencis i certeses
anònimes de pluja. I en l’avidesa
insomne remous la terra humida,
erma d’un cel llevat de llum.

26.

Restes, en simbiosi, fred a fred
d’escorça, i vespreges amb les mans
límits perennes d’un bosc latent;
t’obstines a batre tots els núvols
del cel i els fruits d’absurds.

27.

T’obagues, voraç de molsa plena
al rastre, ferit de l’animal domèstic
que et devora el sexe, en silenci;
herència d’un desgel que et perpetua
abissal entre totes les pedres.

28.

Desplegues tots els mapes de llum
sota els arbres d’altres dies
d’un verd sagnant de pluja;
la manera de consumir-nos mútuament
i caducar-nos és en el pas d’estació.
Però orfes d’andanes ens conformem
amb veure passar tots els paisatges
des d’un tren directe al cor de bosc.

29.

De bat a bat, velada,
oberta al mar: una finestra.
La llum ixent de l’aigua fonda
escanya el vent als nostres cossos
que onegen dunes de paraules
i l’escuma rabiosa de saber-nos
—estrany de tu en mi— ham i esquer
per a la bèstia que ens devora.

30.

Nota a peu de pàgina:
el dolor és una magrana
i natures vives als teus ulls.

31.

Vençuts els cossos, tebis encara
mentre els ocells senyoregen els camps,
a l’empar d’una quietud de cendra
que cau damunt dels nius abandonats;
et prenc la paraula de la mà, alada
i ferotge. Tota la sang que respiro
adoba aquesta terra finita d’enyorances.

32.

Desert d’un cos, absent al tacte
urgent i criminal, repasses la sintaxi
de la pell albada en l’eclipsi de les hores;
sota una llum de ganivets esmolats
dessagnes totes les nits del cel.

33.

Les onades t’obliden als solcs de pell
humida. El teu cos és un discurs
a mitja veu, sintonitzat amb l’ordre
intern de les marees i la llum,
als ulls, un accident que s’estavella
amb gratitud desvariejada.

34.

L’ergonomia dels sentits és al teu cos
al·legoria d’un temps que batega
metall a les venes, i el sabor.

35.

La pluja et multiplica als bassals,
i el vent vol arrencar-me les parpelles
al carrer del mal temps. He perdut
el teu rastre animal, acordat
a notes soltes, en essència
un beneplàcit de saliva;
i la veu, a les mans, com un guant.

36.

No sé com dir el matí:
la llum d’un pentagrama,
el silenci que s’esmuny
com una serp
i ens enverina la son
que no hem dormit.

37.

Sóc d’arrel i escorça
al camí que s’ombreja,
l’oblit fa el niu en una branca
i els líquens a les pedres,
aferrats com la mirada…
Brindàvem sota les fruites,
pinyols de sal als ulls.

38.

El teu vent frasejarà moviments
que desconec, l’escorça nua,
el cos al tacte clivellat;
el trànsit d’un record atacat
de fusta i tèrmits sota el bosc.

39.

Escoltes els diàlegs de les branques,
d’amagat de les fulles que esvaloten
els ocells nocturns del teu son,
les urpes et sagnen a l’espera
dels udols que desvetllen la boira,
als imperis d’heura que t’arrelen.

40.

De tu em queda el vidre al cos
i tota la lentitud de la mel presa.
Les teves mans m’arrelaven a la carn,
però t’he perdut a les palpentes
per entre els arbres del vent
i les carícies gemades. Em cremen
les puntes dels dits i el meu cor
és un rusc buit d’eixams.

41.

M’emprovo ales d’insectes
extingits al fons del mirall,
reclòs al moll d’un ésser
humà on no em reconec.

42.

Cau la llum i la bonança,
i els dies, amuntegats
en un racó, desglacen
la carn d’alguns records.
Als ulls, tens tot el cel
i els crits, de les falcies
que et seguen les parpelles.

43.

De l’abraçada, l’espai és el silenci
que ens confon mínimament;
l’evidència d’una soledat comuna
que ens torna carn, que anul·la
atzars i engull les albes.

44.

Roselles que són batecs de la sang,
ostatges de la carn; forats
a la membrana dels records.
I el vent de les gramínies m’és,
a l’esquena, les teves mans
quan busquen una forma original.
Descalces, murmuràvem
l’aigua quieta de la bassa.

45.

Abatuts sota les ombres
dels nostres cossos
en queda el rastre nu
a la paret. Paisatges erms
sota llunes esmolades.
I, malferida, la nit
sagna la mort
i ens buida les pupil·les.
Orbs, permeables,
hem celebrat
la derrota dels sentits.

46.

La llum ens absol. Nues,
de sorra, bevem la set
que ens deshidrata i el mar
que ens mor als ulls, s’encalma.
Alguns mots els absorbeix
la pell com una esponja,
d’altres ens els empassem
boca a boca. La ressaca
alenteix les hores de l’aigua
que escup a penyores:
vidres, algues i closques.
Bescanviem els nostres sexes
per un sol cos d’ona i escuma.

47.

Tinc un fred sota la pell
que és com el vidre, transparent;
em descobreix el cos, i el cel
com si fos carn que es desfibra.
He sentit els llamps
com una voluntat que rebenta
les pedres; i l’aigua del mirall
gota a gota, afuada, com la saó
que m’ofega després de la pluja.

48.

DISTÀNCIA

De la fulla a l’arrel
si ens besàvem
com la terra enyora l’aigua,
per sobreviure als ocells
morts a ciutat; perennes
de la llum que ens sintetitza.
Lúcids, si ens miràvem
amb el batec de les ales
congelat a la retina.

49.

CREURE

A l’alba, quan la terra comenci
a podrir-te les puntes dels dits
i al cel qualli la llum, espessa
d’ignoràncies com l’herba tendra,
com els conreus negats d’un delta.

50.

NOSTÀLGIA (1)

Reconèixer-te als aparadors
de les botigues en traspàs,
quan un forat al vidre
entelat d’una finestra
és un ull per a un paisatge buit
de la memòria. I els carrers
transitats, sota la pluja,
una fuita en una canonada vella.
I l’aigua, com un puny d’agulles.

51.

NOSTÀLGIA (2)

Els teus cabells, a la banyera,
llargs com frases subordinades.
Sóc d’aigua, sense aigua,
i m’escolo ràpidament.

52.

Penjaré les teves mans
dins d’una gàbia,
com un ocell d’ombres;
la paret sempre ha estat allà
com el buit de les ales.
Poder ser un cos i un cel
al mateix temps: sentir
tota la nit com un drap negre,
morir tota la set
que significa un abeurador.

53.

Veloç, un tren
m’irromp als llavis,
penso que espero.
Metall en el metall
a un temps
que esmola el record
com una mossegada.

54.

SOLSTICI
El sol de tot el dia
que s’esberla
com un pinyol
sense fruita.
Germina, el cor.

55.

Saber d’un cos
que és una geografia,
un sinònim de frontera.
Bescanviar tota la sang per saba
amb la certesa dels ocells
malgrat tota la ciutat,
sota el pes de les hores,
o en la distància més curta
entre dos mots. Arrelar-se.
Intentar enfosquir
una habitació al matí
és inútil si la llum
esmola una persiana vella.

56.

A FLOR DE PELL

A flor de flor, els llavis:
metzines que a la pell
hostatgen una veu
que no crido:
paraules que nego
i que m’esberlen
per dins, si a flor
et  retorno la pell
als llavis.

57.

Les mans: vies creuades,
combois a risc breu
i absolut sempre
és el paisatge que parla
del nostre moviment.

58.

Presó d’una segona pell
per sobreviure i tornar
al buit de l’ocell:
saber d’un cos, la plenitud
com una pluja d’estiu.

59.

No et diré les paraules
que em cremen a les mans
quan el desig em segresti la veu
i m’ompli la boca de cendra.

60.

Suportem el vidre, recompensats,
inevitables, com la suma
de tots els vents d'un arbre.

                                                   (2007-2008)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada