dissabte, 7 d’abril del 2012

VINCLES, fotografies de Teresa Llordés

Del 13 d'abril al 2 de maig

Sala d'exposicions de Minyons, C/ Teatre 4-6, Terrassa, 
de dilluns a divendres i de 18h a 22h.


Inauguració divendres 13, a les 19h

6 de 9, cicle d'art i castells, un projecte del Laboratori Creatiu d'Amics de les les Arts i Minyons de Terrassa


El vincle (del llatí vĭncŭlum 'lligam' i, aquest, de vĭncīre 'lligar') és la relació afectiva o lligam que s'estableix entre dues o més persones.
Els vincles, en una colla de castells, són com un entramat de capes que se superposen i s’entrellacen, fent que l’estructura final sigui una xarxa irregular raonablement sòlida. Les imatges que presento són una dissecció d’aquests vincles que s’estableixen entre els membres de tot el col·lectiu casteller.

Intento diferenciar entre aquells vincles més personals i emocionalment més forts que es donen sovint en grups reduïts, i que els decideix el propi individu; i els vincles fortuïts, funcionals i estructurals, més propis de l’activitat i l’objectiu que es vol assumir com a grup. En aquest cas, els lligams han de ser de confiança, d’esforç, compensatoris.
També existeixen els vincles latents i desdibuixats, aquells que apareixen durant les grans diades i que mobilitzen l’esperit casteller d'individus que havien format part de la colla però que n'estan formalment desvinculats.
Teresa Llordés


Vincles líquids?

El pensador polonès Zygmunt Bauman va desenvolupar al llarg dels anys vuitanta el concepte de modernitat líquida. Bauman sosté que la precarietat i la incertesa que caracteritzen el món globalitzat actual generen en les persones la necessitat de construir-se una identitat flexible i versàtil que pugui fer front a les diferents mutacions que hauran d’afrontar al llarg de la seva vida.
Els lligams, ja siguin familiars, amorosos, d’amistat, laborals o de caràcter comunitari, es caracteritzen en la proposta teòrica de Bauman per la seva plasticitat. La vida líquida és una successió de nous començaments, de constant eliminació i reciclatge de residus espirituals, on l’únic objectiu és la supervivència. Supervivència individual que debilita el paper del vincle i la seva parella inseparable, el compromís. I que, alhora, debilita el propi concepte d’identitat: en la societat líquida ningú no sap què és, sinó que els individus es limiten a saber-se vius, a aconformar-se amb ser sense la reflexivitat a l’entorn del jo que caracteritzava la modernitat clàssica.

El concepte del vincle, del lligam emocional de caràcter comunitari donador d’identitat individual i col·lectiva, només té un sentit fort en aquelles societats i en aquelles maneres de viure que es mantenen al marge de la incertesa que caracteritza la vida actual a les societats, mal anomenades avançades, com la nostra. El vincle només té sentit en aquells entorns comunitaris de relació cara a cara on l’estabilitat dels actors i de les seves relacions fa possible el manteniment de lligams gratuïts, inútils i fins i tot contraproduents des del punt de vista utilitari, però imprescindibles i donadors de sentit existencial des del punt de vista simbòlic.

Les activitats, triplement mal anomenades, de cultura popular[1] i tradicional[2] catalana[3], no són alienes a això. Per molt que siguin una illa de proximitat i de comunitarisme en el món actual, els castells, els bastons, els diables o els gegants existeixen gràcies a persones que en la seva vida quotidiana neden entre les aigües de la modernitat líquida. I, per tant, fan compatible des del punt de vista existencial l’aparent solidesa del vincle comunitari que aporten aquestes activitats amb la volatilitat del món real.

Prova d’això n’és el fet que les colles castelleres de la ciutat de Terrassa aglutinen en l’actualitat, si som optimistes, a l’entorn d’un miler de membres. No obstant això, al llarg de la seva història (i sense que la mortalitat encara hagi fet acte de presència prou sensible estadísticament, atès que des de l’inici dels castells a la ciutat només ha transcorregut una generació) han lliurat amb tota probabilitat més de sis mil camises. Per tant, i contra l’opinió prou estesa del caràcter absorbent i quasi sectari dels castells, la constant retirada d’antics castellers de la pràctica activa i la seva també constant reposició demogràfica són norma.

Norma que parla, prou eloqüentment, de l’excés de discurs sentimentaloide a l’entorn del vincle, i del dèficit de discurs pragmàtic a l’entorn del paper que també tenen, en una societat líquida, les activitats donadores de sentit fort en moments concrets de la vida de les persones. Els vincles, en aquest cas, també són líquids…
Carles Feiner



[1] Aquestes activitats són “populars” en el sentit que són generalment gratuïtes i associades a les formes de lleure i relació dels grups socials subalterns, però no són en cap cas “populars” en el sentit de “conegudes” o “massives”.
[2] En tot cas, aquestes activitats constitueixen una reinvenció i una reinterpretació de la tradició, passada pel sedàs del darrer terç del segle XX. Vegeu, per a una major profunditat, Llorenç Prats, 1988, El mite de la tradició popular, Edicions 62.
[3] Sobre el suposat caràcter pancatalà dels castells, i per extensió d’algunes més d’aquestes activitats, llegiu http://lonegredeterrassa.blogspot.com/2008/04/luchy-nez-intent-desmuntat.html


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada