ANTONI FÀBREGAS
«Drama en el port» - Joan Salvat-Papasseit
L’obra que Antoni Fàbregas presenta a l’Espai d’Art La Cúpula d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa s’emmiralla en el poema «Drama en el port» de Joan Salvat-Papasseit. Aquesta exposició convida a circumnavegar entre uns vaixells amarrats a terra, significant el port, i uns altres que han salpat a la mar. De fet, davant del visitant s’obre un món ple de continguts simbòlics que suggereixen una travessia metafòrica comparable a la poesia que parafraseja aquesta mostra d’art.
El port és un espai de coexistència contingent i efímera, un espai transitori i àdhuc despersonalitzat. Però alhora també pot transformar-se en un espai profundament vital i personal: un lloc on comença l'odissea o el lloc on tot acaba, un lloc de retrobament o el lloc on acomiadar-se. Què dir sobre la mar? La mar pot ser un deixar-se caure en un glop d’oceà en la nit, com diu Joan Salvat-Papasseit. I és a l’empara d’aquesta poètica que «potser» el viatge imaginari que Fàbregas ens proposa, lluny de dur-nos a terres remotes i desconegudes, ens mena a dirigir-nos al nostre inexorable «ara i aquí», individual i coŀlectiu. Així que podem preguntar-nos: ¿l’art imita la vida o serà la vida que imita l’art?
Diverses són les singularitats que uneixen l'obra artística d'Antoni Fàbregas i l’obra poètica de Joan Salvat-Papasseit. D’una banda, cadascú amb els seus recursos estètics, llancen un cant a la vida i a la llibertat des del dolor i l'opressió. De l’altra, les seves obres comparteixen versatilitat, experiència estètica i bellesa; respecte a això, observem com
l’obra plàstica dels vaixells es converteix en una obra poètica i el caŀligrama «Drama en el port» esdevé una obra plàstica, més enllà del contingut del text. En essència podem afirmar que és «la intensitat de contingut fora de context» l’atribut que els vincula i que ens captiva.
Cent anys separen les creacions d’ambdós autors. El poema «Drama en el port» va ser escrit l’any 1925 i és considerat un dels millors treballs de Joan Salvat-Papasseit, amb un llenguatge directe i emotiu, una crida a la revolta, un imaginari potent i un estil avantguardista. El 2026, l’Antoni Fàbregas ens ofereix en aquesta exposició una heterogènia combinació de vaixells i escultures de ferro amb un rerefons aŀlegòric i emotiu. Les seves obres han estat creades amb un grafisme contundent i amb «objectes trobats» que l’autor fa reviure, com ja ens té acostumats en la seva darrera etapa artística.
De manera que ens trobem al davant d’una mostra d’art de gran bellesa poètica on les peces, alhora consistents i etèries, tenen una «vida oculta» que convida a la contemplació i la reflexió.
La capacitat imaginativa d’Antoni Fàbregas en estructurar l’exposició ofereix als ulls dels visitants un port i una mar on trobar els vaixells i ho endreça de manera que genera un espai elegant, hipnotitzador i evocador. I és enmig d’aquesta creació artística on Fàbregas ens anima, sense moure’ns, a iniciar la nostra travessia simbòlica. Els vaixells amarrats a terra i els vaixells de ferro ens conciten a navegar i a «deixar-nos anar», com si amb ells, desfermats de les seves amarres igual que si de vaixells alats es tractessin, poguéssim fer possible somnis impossibles, però sobretot poguéssim atènyer els nostres anhels.
Aquesta combinació d’estils artístics i d’ordenació estètica en l’espai, la coherència de la línia expressiva i la incorporació d’elements de l’ara i de l’abans ens mou a preguntar-nos si Antoni Fàbregas no està encetant un viatge de retrospecció i introspecció dins del seu llarg i prolífic procés creatiu. Deixem la pregunta oberta, sense intentar oferir-vos nosaltres una resposta.
Per a Joan Salvat-Papasseit, el port, els vaixells, la mar, el viatge son una metàfora de la lluita i la desesperació dels treballadors del port i dels emigrants, «homes sense nom»... Quan el poeta diu: Els emigrants s’empenyen, es fa inevitable pensar si aquests emigrants són «els altres» o som «nosaltres» que, tot migrant per la vida, malauradament, ens empenyem. En aquest mateix sentit, Antoni Fàbregas es manté en la línia compromesa de denúncia i de reflexió que hem anat seguint en les seves darreres exposicions com Lampedusa (2014), Idomeni (2016), Més enllà dels silencis (2023) i Mirades (2025). En totes aquestes mostres d’art i en «Drama en el port», Fàbregas busca que, des de la bellesa artística, posem la mirada i repensem unes realitats deshumanitzades i deshumanitzadores que lamentablement perduren en el temps.
Josefina Caminal i Homar30 de març de 2026
